L’aigua com a dret i territori de lluita: articulació i acció comunitària a Amèrica Llatina

En el marc de la II Trobada Nacional dels Drets Humans a l’Aigua i al Sanejament, desenvolupat a Salvador de Badia, el Brasil, organitzat pel Observatório dos Direitos à Água e ao Saneamento (ONDAS), es reafirma la necessitat urgent de defensar l’aigua com un dret humà fonamental i no com una mercaderia. Aquesta trobada va trastocar sabers tècnics, acadèmics i populars, i va permetre visibilitzar que, a Amèrica Llatina, les desigualtats en l’accés a l’aigua i al sanejament no són fets aïllats, sinó part d’estructures històriques que continuen excloent a milions de persones.

Durant la trobada, es va evidenciar com el racisme ambiental continua marcant profundament la distribució desigual dels serveis bàsics. Les poblacions indígenes, afrodescendents i comunitats rurals continuen sent relegades a territoris on l’accés a l’aigua segura i al sanejament és limitat o inexistent. Aquesta realitat a Amèrica Llatina no és casual, sinó el resultat de decisions polítiques i models de desenvolupament que han prioritzat uns certs territoris sobre uns altres, perpetuant l’exclusió i la injustícia social en les zones perifèriques i rurals.

A això se suma la vulneració sistemàtica del dret humà a l’aigua en barris perifèrics i comunitats allunyades, on la falta d’infraestructura, inversió i presència estatal aprofundeix les bretxes de desigualtat. En aquests territoris, l’absència de serveis bàsics no sols afecta la salut i la qualitat de vida, sinó que també limita oportunitats de desenvolupament, educació i benestar, reproduint cicles de pobresa i marginació.

La deshumanització de l’aigua, reduïda a un bé econòmic dins de diversos intents de privatització que amenacen el seu accés universal, la qual cosa mobilitza a diversos col·lectius amb la consigna ferma que “l’aigua no s’embeni, l’aigua és un dret”. Aquesta lògica es veu reforçada per un discurs romàntic que pretén justificar la precarietat en comunitats rurals, presentant-les com a espais que “no necessiten” serveis bàsics o “és part de la seva cultura”, invisibilitzant així una clara vulneració de drets. Aquest enfocament no sols nega la dignitat d’aquestes poblacions, sinó que perpetua la seva exclusió.

També es va alertar sobre els processos de financerització de l’aigua, particularment amb els anomenats “fons de l’aigua” a Colòmbia. Aquests es presenten com a mecanismes de conservació de l’aigua, impulsats per grans corporacions vinculades a l’extracció i ús intensiu de l’aigua, vinculant la protecció de l’aigua a esquemes financers i d’inversió. Això implica un risc de desvinculació de l’aigua, subordinada a interessos econòmics i criteris de rendibilitat. Aquesta nova manera d’entendre l’aigua com a actiu financer despolititza la seva gestió, afeblint el control social i la governança per part de les comunitats.

Enfront d’aquest escenari, es fa imprescindible enfortir la unitat entre els països d’Amèrica Llatina per a construir agendes comunes que enfrontin aquests desafiaments estructurals. En aquest sentit, es va destacar el paper de la Plataforma d’Acords Públic Comunitaris de les Amèriques (PAPC) com un espai clau d’articulació, que promou la col·laboració entre entitats públiques i organitzacions comunitàries per a la gestió de l’aigua i el sanejament. La PAPC es consolida com un espai d’unió, intercanvi de sabers i construcció col·lectiva d’alternatives a la mercantilització, basades en el reconeixement de l’aigua com un dret humà.

L’articulació regional, l’enfortiment de la gestió pública i comunitària i la consolidació de polítiques públiques inclusives són fonamentals per a garantir l’accés equitatiu a l’aigua i al sanejament. Defensar l’aigua és defensar la vida, la justícia i la dignitat dels nostres pobles.

Compartint experiències Llatinoamericanes.

Van resultar especialment enriquidores les experiències de treball entorn de l’aigua en: Xile, l’Equador, Colòmbia, el Brasil, El Salvador i Bolívia. Un referent clau que travessa aquestes reflexions és la Guerra de l’Aigua a Bolívia l’any 2000, la defensa emblemàtica de la qual de l’aigua continua sent font de fortalesa i inspiració per a articular esforços col·lectius a la regió.

En aquest context, es destaca la importància d’enfortir a les organitzacions comunitàries que gestionen l’aigua: comitès i cooperatives a El Salvador i Xile, Juntes d’Aigua a l’Equador, aqüeductes comunitaris a Colòmbia i comitès de conca al Brasil. Des de cada territori, aquestes estructures exerceixen un rol fonamental en la defensa del Dret Humà a l’Aigua i en la resistència enfront dels intents de privatització.
A nivell nacional, cada país enfronta desafiaments particulars. A Xile, la gestió de l’aigua es basa en un sistema mixt que combina drets privats d’aprofitament amb regulació pública, sustentat en el Codi d’Aigües de 1981 i la Direcció General d’Aigües (DGA). Actualment, el país enfronta una profunda crisi hídrica, la qual cosa impulsa la transició cap a una gestió integrada per conques i una major resiliència enfront del canvi climàtic.

A Colòmbia, existeix una lluita activa des de la Xarxa d’Aqüeductes Comunitaris pel reconeixement de la gestió comunitària de l’aigua a través d’una llei específica. A l’Equador, es busca visibilitzar i enfortir la gestió comunitària de l’aigua i les Aliances Público Comunitàries dins del marc de la Llei de Recursos Hídrics, per a això des del Consorci de Juntes d’Aigua de Sucumbíos, Napo i Orellana i des de diverses organitzacions socials del país s’ha incidint a nivell nacional en la construcció participativa de la nova Llei de Recursos Hídrics que reculli solucions a la problemàtica actual i que garanteixi el dret humà a l’aigua i al sanejament en el marc d’una gestió pública o comunitària. Per part seva, a El Salvador, les organitzacions enfronten un context de forta pressió estatal, la qual cosa ha reforçat l’articulació en defensa de l’aigua i el territori.

Finalment, Bolívia continua sent un referent en la defensa de l’aigua, mentre que el Brasil enfronta una crisi de cobertura que ha obert el debat entre la privatització com a via per a millorar la infraestructura i el risc d’encariment de l’accés per als sectors més vulnerables.
La trobada visibilitza que la defensa de l’aigua a Amèrica Llatina és també la defensa dels territoris, de l’autonomia dels pobles i de la vida digna. Enfront dels processos de mercantilització i financerització de l’aigua i l’avanç dels models extractivistes, les comunitats, les organitzacions i moviments socials reafirmen la seva capacitat de resistència i de construcció d’alternatives des del públic i el comunitari.

Perquè l’aigua no s’embeni, es defensa.

Enginyeria Sense Fronteres va participar a la trobada amb el suport de la Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), enfortint així el seu compromís amb la defensa del dret humà a l’aigua i el treball articulat a nivell internacional.

Nova formació online: Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament

En un context de crisi climàtica, desigualtats creixents i mercantilització dels béns comuns, garantir l’accés a l’aigua i al sanejament és més urgent que mai.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres fa més de 30 anys que treballem per defensar aquests drets arreu del món, al costat de comunitats i moviments socials. Aquesta experiència acumulada, tant en projectes de cooperació com en recerca i incidència política, és la base del nou curs online “Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament”.

Una mirada crítica a la crisi global de l’aigua

Avui, milers de milions de persones encara no tenen accés a serveis segurs d’aigua i sanejament. Aquesta realitat no és casual: respon a un model econòmic que posa el benefici per davant de la vida.

Aquest curs ofereix eines per entendre:

• Les causes estructurals de la crisi de l’aigua
• Les desigualtats globals en l’accés als serveis bàsics
• L’impacte de la privatització i la mercantilització
• Alternatives basades en la gestió pública, comunitària i democràtica

Des d’ESF fa anys que denunciem aquestes dinàmiques i treballem amb aliances internacionals per enfortir la defensa del dret humà a l’aigua, impulsant la participació comunitària i la incidència política .

Un curs per entendre… i transformar

El curs combina contingut teòric i casos pràctics, amb materials i vídeos que permeten aprofundir de manera flexible, i està pensat per a totes aquelles persones que vulguin comprendre la crisi hídrica des d’una perspectiva de justícia global, analitzar els diferents models de gestió de l’aigua i incorporar el dret humà a l’aigua en la seva pràctica professional o activista. No es tracta només d’aprendre, sinó de generar mirada crítica i capacitat d’acció.

🗓️ Informació clau

• Inici: 20 d’abril de 2026
• Durada: 35 hores (fins al 15 de juny)
• Format: online
• Idioma: castellà
• Preu: 50€ (25€ tarifa reduïda)
• Curs impartit en castellà.

👉 Pots consultar tota la informació i inscriure’t aquí:

Curs Online Dret Humà a l’Aigua i Sanejament

Lluites per l’energia justa des dels territoris

Davant un model energètic injust, comunitats d’arreu del món s’organitzen per defensar drets i construir alternatives

La transició energètica s’està presentant sovint com una solució inevitable i consensuada davant la crisi climàtica. Però arreu del món, moltes comunitats estan denunciant que aquesta transició, tal com s’està impulsant, continua reproduint les mateixes lògiques d’explotació, despossessió i desigualtat.

Des dels territoris, la realitat és una altra: projectes energètics imposats, vulneració de drets, impactes ambientals i comunitats que no participen en les decisions que afecten les seves vides.

Davant d’això, creixen també les resistències i les propostes alternatives per construir models energètics justos, comunitaris i arrelats a les necessitats de les persones.

En aquest context neix la sèrie de vídeos “Lluites per l’energia justa des dels territoris”, on recollim veus de persones i organitzacions d’arreu del món que treballen cada dia per defensar el dret a l’energia i posar la vida al centre.

Teixir aliances globals davant un model energètic injust

Els vídeos es van enregistrar en el marc de la IV Trobada Internacional de Comunitats Afectades per Preses i per la Crisi Climàtica i de la Cimera dels Pobles, celebrades a Belém (Brasil) el novembre de 2025.

Aquests espais no són només trobades, sinó processos d’articulació política i col·lectiva. Comunitats afectades, moviments socials i organitzacions d’arreu del món s’hi van reunir per compartir experiències, denunciar vulneracions i construir estratègies comunes davant un model energètic global que prioritza el benefici econòmic per sobre dels drets i els territoris.

Fruit d’aquest procés, es va fer un pas més en la construcció d’un Moviment Internacional de comunitats afectades per les grans infraestructures energètiques i la crisi climàtica, amb una aposta clara per una transformació ecosocial anticapitalista, antiimperialista, antiracista, antipatriarcal, anti-LGTBI-fòbic i anticolonial.

Veus en lluita: energia, territori i drets

A través dels vídeos, tres veus de contextos molt diferents ens permeten entendre com s’expressa aquesta lluita a escala local i global.

Des de Sud-àfrica, Rudo Sanyanga, de Geo Options, explica com les comunitats treballen per garantir l’accés a l’energia en un context marcat per desigualtats estructurals i per un model energètic que sovint no respon a les necessitats de la població. La seva experiència posa sobre la taula la importància de les solucions comunitàries i del control local dels recursos.

Des del Pakistan, Hussein Jarwar, de Indus Consortium, alerta dels impactes creixents de la crisi climàtica i de com aquests afecten especialment les comunitats més vulnerabilitzades. La seva mirada connecta l’emergència climàtica amb la necessitat d’un canvi profund en les polítiques energètiques i de desenvolupament.

Des de Xile, Patricio Segura, de la Corporación Privada para el Desarrollo de Aysén, denuncia les conseqüències d’un model energètic basat en l’extractivisme i la privatització dels recursos naturals. La seva experiència evidencia com la defensa del territori és també una defensa dels drets col·lectius i de la sobirania dels pobles.

Malgrat les diferències entre contextos, totes tres veus comparteixen un mateix fil conductor: la necessitat de posar la vida al centre i de construir alternatives que no reprodueixin les injustícies del sistema actual.

Què hi podem fer des del Nord global?

Les veus que recollim en aquesta sèrie també interpel·len directament el Nord global. Les vulneracions de drets que es produeixen en molts territoris no són alienes al nostre model de consum, a les polítiques energètiques i al paper de les empreses i institucions europees.

Defensar el dret a l’energia des del Nord implica qüestionar aquest model, donar suport a les lluites dels territoris afectats i exigir polítiques públiques que posin els drets humans i la justícia climàtica al centre.

També implica reconèixer i enfortir les aliances amb moviments i organitzacions que, des de diferents contextos, treballen per una transició energètica justa. Des de Catalunya, experiències com l’Aliança contra la Pobresa Energètica ens recorden que aquestes injustícies també es donen aquí, i que formen part d’un mateix sistema global.

Construir alternatives des de les lluites

Aquesta sèrie de vídeos vol contribuir a fer visibles aquestes veus i aquestes lluites, i a reforçar la idea que el canvi no vindrà només de d’acords polítics o institucionals, sinó de l’organització col·lectiva i de la capacitat dels pobles per defensar els seus drets.

Avançar cap a una energia justa implica transformar el model actual: superar la lògica extractivista, garantir la gestió pública i comunitària dels recursos i assegurar que les comunitats siguin protagonistes de les decisions que afecten els seus territoris.

Aquestes reflexions també les hem compartit recentment en l’episodi “Resistències globals davant l’extractivisme energètic” d’El pòdcast de CRÍTIC, on connectem lluites de diferents territoris davant un model energètic basat en l’extractivisme i la vulneració de drets. Una conversa que reforça una idea clau: la necessitat d’articular aliances globals per avançar cap a una energia justa, basada en els drets, la sobirania dels pobles i la defensa dels béns comuns.

Perquè, com es va reivindicar a Belém, no hi haurà justícia climàtica sense justícia social.

Alertem al Parlament Europeu del risc de debilitar la Directiva Marc de l’Aigua

Ahir 24 de març, Enginyeria sense Fronteres juntament amb l’European Water Movement, European Environmental Bureau, ClientEarth i EPSU, vam portar al Parlament Europeu un missatge clar: la revisió de la Directiva Marc de l’Aigua no és una qüestió tècnica, sinó profundament política.

El debat, organitzat per Diana Riba, Vicent Marzà (Verds, ES) i César Luena (S&D, ES), ha posat sobre la taula els riscos de subordinar la protecció de l’aigua als interessos industrials i a la cursa per les matèries primeres crítiques.

“Sabem que necessitem matèries primeres per a la transició, però si això implica destruir rius i llacs, no podem anomenar-ho transició”, va afirmar l’eurodiputada Diana Riba.

En la mateixa línia, Vicent Marzà va advertir: “La contaminació de l’aigua per nitrats o pesticides no és una excepció, és estructural. Introduir noves excepcions al principi de no deteriorament no és simplificar, és desregular”.

Per a César Luena, la qüestió és de fons: “L’aigua és un bé comú. No pot quedar subordinada a interessos econòmics a curt termini”.

La Directiva Marc de l’Aigua, una de les normatives més avançades de la UE en protecció ambiental, ja va ser avaluada el 2019. La conclusió va ser clara: no cal debilitar-la, sinó aplicar-la plenament.

Tanmateix, la Comissió Europea va anunciar el desembre de 2025 la seva intenció de revisar-la per facilitar projectes vinculats a matèries primeres crítiques. Per a les organitzacions, això respon més a pressions econòmiques que no pas a necessitats reals.

“Aquesta revisió desvia recursos dels problemes reals i frena la innovació que Europa necessita. És un mal acord per a la ciutadania i per al clima”, va assenyalar Sara Johansson, del European Environmental Bureau.

Les dades reforcen aquesta preocupació: el 69% de les reunions de la Comissió han estat amb la indústria, davant de només un 16% amb la societat civil. Un desequilibri que evidencia qui està marcant l’agenda política.

Tal com va afirmar Cléo Moreno, de ClientEarth: “Europa encara està pagant els costos de la contaminació minera del passat; no hauríem de repetir els errors del passat”

La realitat és alarmant: només el 29% de les aigües superficials de la UE estan en bon estat químic, mentre que el 78% de la ciutadania reclama més protecció, no menys.

Com va afirmar Dante Maschio, d’Enginyeria Sense Fronteres: “Sabem que els interessos privats responen a interessos molt concrets. Però també sabem que no serveixen el bé comú, i que després de la mineria vindrà el lobby agroalimentari i tots els altres. Ens preocupa l’efecte en cadena d’una revisió com aquesta. A l’Estat espanyol, gràcies a la Directiva, hem aconseguit aturar transvasaments i establir un control rigorós del riu Ebre i els seus afluents, contribuint també al benestar de la societat.”

Per Josep Sabaté, Plataforma en Defensa de l’Ebre: “A casa nostra, l’arribada de la Directiva Marc de l’Aigua va suposar un punt d’inflexió en el pols als carrers contra el Plan Hidrológico Nacional. Les directives ambientals europees – d’Aigua, Aus i Hàbitats – juntament amb la mobilització social, van ser una peça fonamental per aturar les grans obres hidràuliques del govern de José María Aznar”.

Les activitats extractives ja generen impactes greus i documentats: contaminació tòxica, degradació d’ecosistemes i afectacions a comunitats. Relaxar la normativa només agreujarà aquests conflictes.

L’oposició social és clara. Més de 200.000 persones van participar el 2025 en la consulta pública sobre legislació ambiental, reclamant més protecció i més democràcia.

En un context de crisi climàtica, tensions geopolítiques i augment de les desigualtats, protegir l’aigua no és només una qüestió ambiental: és una qüestió de drets, de justícia social i de democràcia.

Per a les organitzacions, l’actual impuls polític reflecteix una deriva preocupant: la remilitarització d’Europa i la cursa pels recursos estan desplaçant la protecció ambiental i els processos democràtics.

Per tot això, el European Movement for Water exigeix a la Comissió Europea que aturi qualsevol intent de debilitar la Directiva Marc de l’Aigua i que prioritzi la seva implementació efectiva, garantint processos transparents i participatius.

Podeu consultar el text complet del manifest i sumar-vos a les adhesions aquí:

 Descarregar el manifest en PDF
 Formulari d’adhesions

Un pas clau per acabar amb la impunitat empresarial: el potencial del Centre Català d’Empreses i Drets Humans

Enginyeria Sense Fronteres presenta un nou dictamen jurídic que analitza com el futur Centre Català d’Empreses i Drets Humans pot reforçar l’accés a la justícia, la rendició de comptes i la protecció dels drets humans.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF) publiquem un nou dictamen jurídic sobre l’aplicació futura de la proposta de llei per a la creació del Centre Català d’Empreses i Drets Humans (CCEDH). El document, impulsat per ESF i elaborat per Alejandra Durán Castellanos, membre de la cooperativa CICrA Justicia Ambiental, analitza en profunditat el potencial del Centre com a mecanisme públic per fer front a les vulneracions de drets humans i ambientals vinculades a l’activitat empresarial.

En un context global marcat per l’extractivisme, la crisi climàtica i la persistència de la impunitat de les empreses transnacionals —especialment al Sud global—, aquest dictamen situa el CCEDH com una eina clau per avançar en la coherència de polítiques, la responsabilitat corporativa i l’accés efectiu a la justícia per a les comunitats afectades.

En un moment en què el Parlament de Catalunya avança en la creació del Centre, el dictamen adquireix una rellevància especial: aporta eines jurídiques i propostes concretes per garantir que el futur Centre sigui eficaç, independent i amb capacitat d’incidència, i per dotar el país d’un mecanisme pioner a Europa.

Un context d’impunitat que exigeix respostes públiques valentes

L’estudi parteix d’una constatació clara: les vulneracions de drets humans per part d’empreses transnacionals continuen sent estructurals i sistemàtiques, malgrat l’existència d’instruments internacionals i europeus de diligència deguda. Els mecanismes actuals —sovint basats en normes voluntàries o en obligacions de mitjans, i no de resultats— són insuficients per garantir reparació, rendició de comptes i prevenció efectiva. En aquest escenari, el CCEDH emergeix com una proposta singular dins l’àmbit europeu: un organisme públic, independent i impulsat per la societat civil, amb capacitat per prevenir, investigar, avaluar i supervisar les actuacions a l’exterior de les empreses que operen a Catalunya.

Què aporta aquest dictamen?

El dictamen ofereix una anàlisi en profunditat del marc jurídic actual en matèria d’empreses i drets humans, tant a escala internacional com europea i estatal. Situa el debat sobre la diligència deguda i la Directiva europea CSDDD en relació amb les seves limitacions reals, i el contraposa a propostes més ambicioses com el Tractat Vinculant de les Nacions Unides.

A partir d’aquest context, l’estudi analitza el valor afegit que pot aportar el Centre Català d’Empreses i Drets Humans en comparació amb altres mecanismes ja existents, com els Punts Nacionals de Contacte de l’OCDE, experiències existents a Alemanya o Dinamarca, o les autoritats estatals de control previstes per la Directiva, posant el focus en allò que el fa realment singular: la seva capacitat d’investigar casos concrets, supervisar l’actuació empresarial a l’exterior i interpel·lar directament les administracions públiques.

El dictamen aprofundeix especialment en el potencial del CCEDH per reforçar l’accés a la justícia i la reparació, a través de la investigació de casos concrets, la publicació d’informes públics i la rendició de comptes de les empreses que operen a Catalunya.

Finalment, el document identifica els principals reptes pendents per garantir que el futur Centre sigui realment eficaç i independent, assenyalant qüestions clau com la seva governança, el règim sancionador, el procediment de recepció de queixes i les garanties d’independència i accessibilitat per a les comunitats afectades.

Del marc teòric a la pràctica: el cas El Quimbo

Una de les aportacions més rellevants de l’estudi és l’aplicació pràctica de la proposta del CCEDH al cas del projecte hidroelèctric El Quimbo, a Colòmbia, un exemple paradigmàtic d’impactes greus sobre els drets humans, el medi ambient i les comunitats locals al Sud global.

A partir del contrast amb l’organització Asoquimbo, que representa les comunitats afectades, el dictamen mostra com podria intervenir el futur CCEDH: des de la recepció d’una queixa col·lectiva fins a la investigació exhaustiva, la sol·licitud d’informació a l’empresa i la publicació d’un informe amb efectes reparadors i d’incidència política.

Aquest exercici posa de manifest la importància que el CCEDH sigui accessible, segur i útil per a les comunitats, especialment per a les defensores de drets humans que pateixen amenaces, criminalització i opacitat informativa.

Una eina imprescindible en un moment clau

En un context europeu que tendeix a rebaixar les obligacions de transparència i responsabilitat empresarial, aquest dictamen conclou que el CCEDH no és només viable, sinó necessari. No com un òrgan tècnic més, sinó com un mecanisme públic amb capacitat real d’incidència, orientat a posar els drets humans i la justícia ambiental per davant del lucre corporatiu.

👉 Aquest estudi vol contribuir al debat parlamentari i social, aportant arguments jurídics i polítics perquè Catalunya faci un pas endavant en la lluita contra la impunitat empresarial. Descarrega el dictamen complet

Resistències globals davant l’extractivisme energètic: un episodi del pòdcast de Crític amb la col·laboració d’Enginyeria Sense Fronteres

Participem al pòdcast de CRÍTIC per connectar lluites de diferents territoris davant un model energètic basat en l’extractivisme, el control dels recursos i la vulneració de drets.

Les lluites per la sobirania energètica i la defensa dels territoris davant l’extractivisme s’estan articulant cada cop més a escala internacional. En aquest context, Enginyeria Sense Fronteres hem participat en un capítol especial d’El pòdcast de CRÍTIC, dedicat a analitzar les estratègies geopolítiques vinculades al control dels recursos energètics i les resistències que s’estan desplegant arreu del món.

El programa, conduït per la periodista Laura Aznar, reuneix veus de diferents territoris afectats pel model energètic global on hi participen quatre persones que, des de contextos diferents, analitzen els impactes del model energètic actual i les lluites que s’hi oposen:

• Irene González, membre d’Enginyeria Sense Fronteres i portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica.
• Jaron Browne, director de Grassroots Global Justice Alliance, una xarxa d’organitzacions comunitàries dels Estats Units que treballa per la justícia climàtica, econòmica i racial.
• Carlos Luis Rivero, director executiu de l’Instituto Simón Bolívar para la Paz y la Solidaridad entre los Pueblos.
• Alois Arencibia Aruca, membre de la junta directiva nacional de Cubasolar, la societat cubana per a la promoció de les energies renovables.

Durant la conversa es posa de manifest com el control dels recursos energètics forma part d’una disputa geopolítica global que té conseqüències directes sobre les comunitats.

Irene González va alertar que el conflicte energètic no només es dona al sud global. A l’Estat espanyol, va explicar, el procés de liberalització del sector ha convertit l’energia en una mercaderia i ha debilitat la seva concepció com a dret. Això es tradueix en exclusió energètica per a milers de famílies, especialment entre les classes treballadores, les persones migrants o les llars encapçalades per dones.

Des dels Estats Units, Jaron Browne va situar el debat en el marc del sistema global d’extractivisme i imperialisme energètic, i va denunciar com les comunitats racialitzades i de classe treballadora són les que pateixen amb més intensitat els impactes ambientals del model energètic. En aquest sentit, va destacar la importància d’articular aliances internacionals entre moviments socials per fer front a aquestes dinàmiques.

Per la seva banda, Alois Arencibia Aruca, de Cubasolar, va explicar les dificultats que afronta Cuba davant les restriccions energètiques i el bloqueig econòmic, i va subratllar la importància d’impulsar una transició cap a energies renovables basada en la cooperació internacional i l’aprenentatge col·lectiu.

Finalment, des de Veneçuela, Carlos Luis Rivero va abordar l’impacte de les sancions i ingerències sobre la sobirania energètica del país, i va defensar la necessitat que els pobles puguin decidir sobre els seus recursos naturals i el seu model de desenvolupament.

El pòdcast també posa el focus en la creació recent del Moviment Internacional de Comunitats Afectades per les Preses, els Crims Socioambientals i la Crisi Climàtica, una iniciativa que agrupa persones i col·lectius afectats pel model energètic en diferents territoris del món i que busca enfortir les aliances entre les lluites locals.

L’episodi posa de relleu la necessitat d’articular resistències globals davant un model energètic basat en l’extractivisme i la concentració de poder, i d’avançar cap a alternatives que posin al centre els drets dels pobles, la justícia social i la defensa dels béns comuns.

Orellana avança en la implementació de la seva Estratègia de Canvi Climàtic

La província d’Orellana continua fent passos per posar en marxa la Estratègia Provincial de Canvi Climàtic (EPOCC), un instrument clau per enfortir la resiliència del territori davant els impactes de la crisi climàtica.

En aquest marc s’han desenvolupat diversos espais de treball participatiu que han reunit institucions públiques, governs locals, organitzacions socials, juntes d’aigua, acadèmia i altres actors territorials compromesos amb la gestió climàtica a la província.

Del disseny a la implementació de l’estratègia

El procés es va iniciar amb un primer taller de treball orientat a activar la implementació de l’estratègia. Durant aquesta trobada es van abordar els principals reptes climàtics que afronta el territori, com la variabilitat en els cicles de pluja, els períodes de sequera més prolongats, els impactes sobre els ecosistemes amazònics i els efectes en la producció agrícola i en la salut comunitària.

En aquest context, es va destacar especialment la importància de protegir l’aigua com a element central per a la vida, la cultura i el sosteniment de les comunitats del territori. Garantir el Dret Humà a l’Aigua es planteja com una prioritat per afrontar els desafiaments climàtics a la província.

El taller va permetre identificar prioritats, definir responsabilitats i reforçar la coordinació entre els diferents actors implicats en la implementació de l’estratègia.

Consolidant la governança climàtica provincial

Posteriorment es va celebrar el Segon Taller Participatiu, que va reunir prop de 50 representants d’institucions públiques, organitzacions socials, juntes d’aigua, acadèmia i altres actors territorials.

Durant aquesta jornada es va treballar en la construcció i revisió participativa del reglament per a l’aplicació de l’ordenança que institucionalitza l’Estratègia Provincial de Canvi Climàtic. Aquest reglament permetrà establir directrius clares, definir responsabilitats i reforçar els mecanismes de coordinació entre les institucions i organitzacions implicades en la seva implementació.

Així mateix, es va avançar en la conformació de la Xarxa i del Comitè de Monitoratge Hidroclimàtic d’Orellana, una iniciativa orientada a enfortir la generació, l’intercanvi i l’anàlisi d’informació sobre variables climàtiques i hidrològiques al territori.

Aquest sistema de monitoratge permetrà millorar la capacitat de resposta davant esdeveniments climàtics extrems, donar suport a la planificació territorial i reforçar els processos d’adaptació al canvi climàtic a la província.

Els tallers es van desenvolupar mitjançant metodologies participatives que van facilitar l’intercanvi de coneixements, experiències i aportacions tècniques entre els diferents actors presents, reafirmant la importància de l’articulació interinstitucional i de la participació ciutadana per afrontar els reptes que planteja el canvi climàtic a l’Amazònia equatoriana.

Un procés col·lectiu per afrontar la crisi climàtica

Aquests espais de treball formen part d’un procés més ampli orientat a consolidar la governança climàtica provincial, promovent accions coordinades per a la conservació dels ecosistemes amazònics, la gestió sostenible de l’aigua i la reducció de la vulnerabilitat de les comunitats davant els impactes del canvi climàtic.

La continuïtat d’aquests espais reflecteix el compromís dels actors de la província amb la construcció de solucions col·lectives, sostenibles i basades en el coneixement del territori, reforçant així la implementació de l’Estratègia Provincial de Canvi Climàtic d’Orellana.

El compromís d’Enginyeria Sense Fronteres

Des d’Enginyeria Sense Fronteres formem part d’aquest procés, sumant esforços per enfortir la implementació de l’estratègia des d’una perspectiva de drets i justícia climàtica.

Entenem que l’acció climàtica només pot ser efectiva si es construeix des del territori, amb la participació de les comunitats i amb una gestió sostenible dels béns comuns, especialment de l’aigua.

Reduir el consum energètic per garantir el futur: una proposta per al 2050

La transició energètica no pot limitar-se a substituir combustibles fòssils per renovables mantenint intacte el mateix model de consum. Aquesta és una de les conclusions principals de l’informe “Quina energia necessitarem el 2050?”, presentat aquesta setmana per la Xarxa per la sobirania energètica (XSE), de la qual Enginyeria Sense Fronteres formem part.

El document analitza el futur energètic de Catalunya i planteja una proposta que va més enllà de la substitució tecnològica: una transició basada en la suficiència energètica, la descentralització i el control democràtic de l’energia.

Descarrega l’informe complet: Quina energia necessitarem el 2050?

Reduir el consum energètic un 45%

Una de les conclusions centrals de l’informe és que la transició energètica només serà viable si es redueix significativament el consum.

La proposta de la XSE planteja reduir el consum d’energia final un 45% l’any 2050 respecte al 2019. Aquest plantejament contrasta amb el full de ruta actual del govern català, recollit al PROENCAT, que se centra principalment en l’eficiència i la substitució tecnològica mantenint nivells similars de consum energètic.

Segons la xarxa, aquesta via presenta importants limitacions. D’una banda, la disponibilitat de materials necessaris per desplegar massivament tecnologies renovables és limitada. De l’altra, mantenir el mateix nivell de consum implicaria una pressió territorial molt elevada, especialment en zones rurals.

Per això, l’informe defensa que la suficiència energètica —reduir consums no essencials i prioritzar usos socials— és una condició imprescindible per avançar cap a un sistema energètic just i sostenible.

Un model energètic renovable, descentralitzat i democràtic

La proposta de la Xarxa per la sobirania energètica s’articula al voltant de tres pilars principals:

• Suficiència
  Redimensionar els consums energètics i prioritzar sectors essencials com l’alimentació, la salut o l’habitatge.
• Sobirania territorial
  Produir energia a prop d’on es consumeix i evitar la concentració d’infraestructures energètiques en zones rurals per satisfer la demanda dels grans centres urbans.
• Control democràtic
  Avançar cap a un model energètic basat en la gestió pública, comunitària i ciutadana, on l’energia sigui considerada un bé comú i no una mercaderia sotmesa a les dinàmiques del mercat.

Aquest enfocament posa al centre la justícia climàtica, la protecció del territori i el dret a l’energia.

Obrir el debat sobre el futur energètic de Catalunya

La presentació de l’informe va reunir representants de 25 col·lectius socials i energètics, així com institucions com l’ICAEN, la Diputació de Barcelona i diverses Oficines Comarcals de Transició Energètica.

Des de la Xarxa per la sobirania energètica es vol que aquest informe serveixi per obrir un debat ampli sobre el futur energètic de Catalunya, incorporant la societat civil, els moviments socials i els territoris en la definició del model energètic.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres, com a part activa de la XSE, continuarem treballant per impulsar un model energètic que posi la vida i els límits del planeta al centre.

Veus europees per defensar l’aigua com a dret humà i bé comú

Des d’Enginyeria Sense Fronteres compartim una sèrie de vídeos amb veus del Moviment Europeu de l’Aigua que aporten mirades clau sobre els reptes actuals en la defensa de l’aigua com a dret humà i bé comú. Activistes, representants de moviments socials, entitats ambientals i sindicats expliquen, des dels seus territoris i àmbits de treball, com l’avenç de la privatització, la desregulació i la mercantilització de l’aigua posen en risc drets fonamentals i la pròpia sostenibilitat de la vida.

Aquestes entrevistes es van enregistrar durant la trobada anual del European Water Movement (Moviment Europeu de l’Aigua), que vam organitzar a Girona el desembre de 2025. Al llarg de tres dies, col·lectius d’arreu d’Europa – i també de fora de la Unió Europea – ens vam trobar per compartir anàlisis, experiències i estratègies en un context cada cop més advers, marcat per la pressió creixent sobre els recursos hídrics i l’afebliment de les polítiques públiques de protecció ambiental.

La trobada va culminar amb la Declaració final de Girona 2025, un posicionament col·lectiu que alerta sobre els processos de desregulació i concretament la revisió de la Directiva Marc de l’Aigua, impulsats per les institucions europees, que pot posar en risc la protecció de les masses d’aigua i obrir la porta a interessos econòmics que amenaces drets fonamentals.

En aquest marc, vam voler donar veu a algunes de les persones que formen part del Moviment Europeu de l’Aigua i que sostenen lluites concretes en defensa de l’aigua des de realitats molt diverses. A través d’aquestes entrevistes, recollim mirades que van des de l’ecologisme i la defensa del territori fins al sindicalisme i la incidència política a escala europea, però que comparteixen una convicció comuna: l’aigua no pot ser tractada com una mercaderia.

Les converses posen de manifest que els conflictes locals formen part d’una mateixa dinàmica global. Davant d’això, l’enxarxament europeu esdevé una eina clau per reconèixer-nos en lluites compartides, reforçar-nos mútuament i construir respostes col·lectives davant amenaces que travessen fronteres i marcs institucionals.

Els vídeos que compartim a continuació recullen reflexions sobre les victòries assolides pel moviment de l’aigua, com la històrica Iniciativa Ciutadana Europea pel dret a l’aigua, però també sobre els reptes actuals: la pressió creixent dels interessos corporatius, el retrocés de les polítiques ambientals, la necessitat de sostenir el moviment en el temps i de continuar ampliant aliances més enllà dels límits de la Unió Europea.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres, creiem que aquestes veus són imprescindibles per entendre el moment que vivim i per seguir construint, des de la cooperació, la solidaritat i l’acció col·lectiva, un futur en què l’aigua sigui garantida com a dret humà, bé comú i responsabilitat compartida.

Athénaïs Georges – European Environmental Bureau

En aquesta entrevista parlem amb Athénaïs Georges, membre del secretariat del Moviment Europeu de l’Aigua, sobre el moment crític que viu la política de l’aigua a Europa. Des de Brussel·les, alerta d’un gir preocupant cap a la desregulació, en què la protecció ambiental i els drets humans estan sent progressivament subordinats a discursos de competitivitat, sobirania estratègica i interessos corporatius.

Athénaïs assenyala que l’aigua s’ha convertit en un recurs cada cop més atractiu per al sector privat, especialment en un context d’escassetat creixent, fet que posa en risc el dret humà a l’aigua i la gestió pública. Tot i victòries històriques com la Iniciativa Ciutadana Europea Right2Water, recorda que el dret humà a l’aigua encara no està formalment reconegut a la Unió Europea, més d’una dècada després del seu reconeixement per part de les Nacions Unides.

Davant aquest escenari, Athénaïs defensa que l’enxarxament europeu és clau per compartir experiències, construir discurs col·lectiu i coordinar resistències davant amenaces comunes que travessen fronteres. Des de les lluites locals fins a la incidència política europea, el Moviment Europeu de l’Aigua esdevé un espai imprescindible per defensar l’aigua com a dret, bé comú i responsabilitat col·lectiva.

“Estem passant d’un enfocament basat en drets i protecció de la vida a una visió corporativa de l’aigua com a negoci”

Júlia Gené – Naturalistes de Girona / Aigua és Vida

En aquesta entrevista parlem amb Júlia Gené, de Naturalistes de Girona i Aigua és Vida, sobre la importància de la defensa del territori com a clau per protegir l’aigua. Des del treball amb col·lectius locals, analitzen l’impacte ambiental de nous projectes i construeixen aliances per fer front a infraestructures que amenacen aqüífers i ecosistemes.

Júlia destaca el paper dels observatoris ciutadans de l’aigua com a eina per avançar cap a una gestió pública i participativa, i subratlla que les lluites locals, tot i néixer en contextos molt concrets, formen part d’un mateix repte global davant la crisi ambiental i hídrica.

“Defensar l’aigua passa per defensar el territori i enfortir les aliances locals”

Iva Marković – Pravo na vodu / Polekol

En aquesta entrevista parlem amb Iva Marković, de la iniciativa Pravo na vodu – Polekol, sobre la defensa del dret humà a l’aigua a Sèrbia i la importància de pensar l’aigua com una lluita sense fronteres. Iva destaca el valor del Moviment Europeu de l’Aigua com a espai d’articulació entre realitats diverses, dins i fora de la Unió Europea, que comparteixen amenaces i resistències comunes.

L’entrevista posa sobre la taula els reptes actuals del moviment: sostenir-lo en el temps, enfortir-lo col·lectivament i garantir que el dret humà a l’aigua continuï sent una bandera central davant l’avenç de la privatització i els interessos corporatius.

“L’aigua no entén de fronteres, i la lluita pel dret humà tampoc”

Filippo Bellini – Italian Water Forum

En aquesta entrevista parlem amb Filippo Bellini, de l’Italian Water Forum, sobre la importància de la coordinació europea per defensar l’aigua com a bé comú i no com a mercaderia. Des de l’experiència del moviment italià i el referèndum del 2011, Filippo posa en valor l’intercanvi entre territoris per compartir aprenentatges i fer front a reptes comuns.

L’entrevista defensa una idea central: pensar Europa com una comunitat de pobles, i no com un mercat, és clau per avançar cap a una governança de l’aigua pública, democràtica i participativa.

“Defensem una Europa de pobles, no una Europa de mercats i mercaderies”

Dimitrios Charitatos – EYATH

En aquesta entrevista parlem amb Dimitrios Charitatos, representant sindical de l’empresa pública d’aigua de Tessalònica (EYATH), sobre la importància de defensar l’aigua des dels serveis públics. Des de l’experiència del sindicalisme, posa en relleu una lluita sostinguda per garantir l’accés universal a l’aigua i evitar-ne la mercantilització.

L’entrevista mostra com la coordinació europea entre treballadores i moviments socials és clau per reconèixer amenaces compartides i reforçar la defensa de l’aigua com a dret humà, bé comú i servei públic essencial.

“Garantir l’accés a l’aigua no és compatible amb convertir-la en una mercaderia”

La Directiva Marc de l’Aigua en revisió: què ens hi juguem realment?

El 10 de desembre la Comissió Europea va publicar la Comunicació “Simplificar per assolir una competitivitat sostenible”. En aquest marc, s’anuncia que la Directiva Marc de l’Aigua (DMA) serà examinada i revisada com a molt tard el segon trimestre de 2026.

Pot semblar un debat tècnic, llunyà i poc mediàtic. Però, com es va assenyalar a la sessió recent de Veus de l’Aigua, organitzada per Aigua és Vida, sovint allò que sembla menys “sexi” és precisament el que té més transcendència.

La Directiva Marc de l’Aigua no és una peça burocràtica. És l’instrument que, des de l’any 2000, ha actuat com a escut legal per protegir rius, aqüífers, zones humides i aigües costaneres arreu d’Europa.

Per què existeix la Directiva?

La DMA neix perquè, a finals del segle XX, el deteriorament dels ecosistemes aquàtics continuava malgrat les directives sectorials existents. Calia un canvi de paradigma.

La Directiva estableix que l’aigua no és un bé comercial com els altres, sinó un patrimoni que cal protegir. Introdueix el principi de no deteriorament, el principi de precaució i el de qui contamina paga. Organitza la planificació per conques hidrogràfiques i obliga a garantir la participació pública en la presa de decisions.

El 2020, la pròpia Comissió Europea va realitzar una avaluació exhaustiva (Fitness Check) i va concloure que la Directiva és adequada per assolir els seus objectius. El problema identificat no era la norma, sinó la seva aplicació insuficient.

No hi ha una base científica que indiqui que la Directiva sigui inadequada.

Una revisió en nom de la competitivitat

La revisió anunciada per la Comissió s’inscriu en una agenda orientada a reforçar la competitivitat europea, especialment en el marc del RESource EU Action Plan, vinculat a l’accés a matèries primeres estratègiques.

En la sessió de Veus de l’Aigua es va exposar que sectors com la indústria minera i extractiva han traslladat a les institucions europees la necessitat de “flexibilitzar” determinats aspectes centrals de la Directiva, especialment el règim d’excepcions i el principi de no deteriorament.

Si aquests límits es relaxen de manera generalitzada, la norma podria conservar la seva forma però perdre capacitat real de protecció.

I tot això què implica per a nosaltres?

La Directiva no és una norma abstracta. A Catalunya i a l’Estat espanyol ha estat una eina jurídica central per defensar rius i aqüífers.

Ha servit per fixar cabals ecològics, impugnar plans hidrològics i denunciar la sobreexplotació de masses d’aigua. L’índex d’explotació hídrica situa Catalunya en un 31%, una situació d’estrès hídric que no és una opinió sinó una dada oficial.

Sense aquest marc europeu, moltes d’aquestes lluites haurien estat molt més febles.

No és un debat tècnic, és un debat de prioritats

La Directiva parteix d’una idea molt concreta: la protecció dels ecosistemes aquàtics no és un luxe ambientalista, sinó una condició per a la salut pública i per a la vida mateixa.

Quan es planteja flexibilitzar el principi de no deteriorament en nom de la competitivitat, el que es posa sobre la taula és una jerarquia de prioritats. Qui assumeix els costos? Qui decideix què és “estratègic”? Quin marge de deteriorament es considera acceptable?

Si aquest marc s’afebleix, no només canvia una norma: es desplaça l’equilibri entre interès general i interessos sectorials.

El que ve ara

La Comissió Europea ha anunciat un calendari que inclou orientacions tècniques, un període de consulta pública i, posteriorment, una proposta formal de revisió.

Aquest procés serà decisiu. No només per la lletra concreta de la Directiva, sinó pel precedent que estableixi. En un context en què encara no s’han assolit els objectius ambientals fixats, qualsevol reforma hauria de basar-se en evidència científica, transparència i participació real.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres defensem que la revisió no pot convertir-se en una regressió ambiental. L’aigua és un dret humà i un bé comú, no una variable ajustable en funció de cicles econòmics o interessos sectorials.

Enginyeria Sense Fronteres forma part del Moviment Europeu de l’Aigua, una xarxa d’organitzacions de diversos països que ha acordat prioritzar durant el 2026 la defensa de la Directiva Marc de l’Aigua davant les pressions per debilitar-la. El que està en joc no és només una norma sectorial, sinó el marc comú que protegeix els rius i aqüífers a escala europea.

En coherència amb aquest posicionament, ens sumem a la campanya europea #HandsOffNature, que reclama que la protecció de l’aigua i de la natura no es retalli en nom de la competitivitat ni d’interessos a curt termini.

Manifest

En paral·lel, diverses organitzacions socials i ambientals hem començat a impulsar un manifest per defensar la Directiva Marc de l’Aigua davant el risc de regressió ambiental. El text alerta que una reforma orientada a “simplificar” la normativa podria debilitar el principi de no deteriorament i reduir la capacitat de protegir rius, aqüífers i ecosistemes aquàtics.

En aquesta primera fase s’estan recollint adhesions de persones de l’àmbit científic i acadèmic o amb trajectòria en la gestió de l’aigua, així com d’organitzacions socials, ambientals, acadèmiques i administracions públiques. El termini per adherir-s’hi és el 15 de març.

Podeu consultar el text complet del manifest i sumar-vos a les adhesions aquí:

📄 Descarregar el manifest en PDF
✍️ Formulari d’adhesions

Acte al Parlament Europeu

A més, el 24 de març se celebrarà al Parlament Europeu una jornada pública sobre la defensa de la Directiva Marc de l’Aigua, coorganitzada per diversos grups polítics europeus. La sessió reunirà representants d’organitzacions ambientals, juristes especialitzats i responsables de gestió pública de l’aigua per analitzar els riscos associats a la seva revisió i reforçar la defensa del marc europeu de protecció de l’aigua.

Entre les persones participants hi haurà representants de l’European Environmental Bureau, ClientEarth, Eau de Paris i Enginyeria Sense Fronteres. Inscripcions aquí.

En territoris amb estrès hídric estructural com el nostre, rebaixar estàndards ambientals no és una solució. El repte no és simplificar la protecció, sinó garantir-ne el compliment efectiu.

La protecció de l’aigua i de la natura no és negociable. I la seva defensa no és només institucional: és també social i democràtica.

El futur de l’aigua a Europa també es decideix ara.