Seguim trencant les distàncies en la pobresa energètica

El projecte “Trencant les distàncies en la pobresa energètica” és un projecte d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF), desenvolupat conjuntament en col·laboració amb l’APE, amb l’objectiu de garantir l’accés als subministraments bàsics a les famílies en situació de risc d’exclusió social, a través d’una metodologia innovadora i eines telemàtiques que promoguin el seu empoderament per fer front a la pobresa energètica, trencant les barreres físiques, socials i de gènere.

Dins d’aquest objectiu es plantegen reptes tals com Formar persones en risc d’exclusió social i professionals voluntaris provinents de diferents sectors en drets energètics. En aquest sentit, una de les activitats del projecte és l’elaboració de materials de difusió en diverses llengües amb la intenció d’amplificar l’abast del projecte. Es preveu la creació i disseminació de materials de difusió i informació en llengües com l’àrab, que es tracta de la tercera llengua en nombre de persones a Catalunya (IDESCAT 2018).

Fa uns mesos vam publicar en àrab una selecció de Documents Útils imprescindibles per a garantir el dret als subministraments bàsics, tal com estableix la Llei 24/2015 contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica. Ara ho hem fet també en tamazight, bengalí i urdú.

Tamaziɣt (tamazight):

LMULAXXAS N BUNU L’IJTIMAɛI N TFAWT

ISURAF I YETXEṢA AD YEG BNADEM MARA WAYZEṂAR AD IXEḌES FAKTURAT N WAMAN D TFAWT D ƔAZ

LJADAWIL N IRSC (LMU’ACCIR N ḌAXL N LIKTIFA’) WIFQAN I LMAḌA 5.10 N LQANUN 24/2015

LMAḌA 6. ṬADABIR I ṬAJAṆUB N LFAQR ṬAQI

اُردُو (urdu)‎

بجلی کے سوشل واؤچر کا خلاصہ

اگر آپ بجلی، پانی اور گیس کے بلوں کی ادائیگی نہیں کر سکتے

    IRSC
ٹیبل بمطابق شق 5.10 از قانون 24/2015

شق 6۔ توانائی کی غربت سے بچنے کے لیے اقدامات

বাংলা (bengalí)

ইলেকট্রিক সোশ্যাল বন্ডের সারাংশ

আপনি নিজের জল, বিদ্যুৎ এবং গ্যাসের বিল বহন করতে না পারলে অনুসরণযোগ্য পদক্ষেপ

আইন 24/2015 এর 5.10 অনুচ্ছেদ অনুযায়ী IRSC টেবিল

ধারা 6। এনার্জি পভার্টি এড়ানোর ব্যবস্থা

Vermicultura, nou mètode de compostatge per a l’Agricultura Periurbana de Maputo

L’agricultura periurbana de la capital de Moçambic, Maputo, s’ha caracteritzat per l’ús, considerat abusiu segons els estàndards mundials, d’agroquímics. Fertilitzants sintètics i fitosanitaris, principalment, utilitzats com a mesura correctiva davant les múltiples plagues que afecten els cultius.

Va ser en 2013 quan, d’una forma tímida però decisiva, el Consell Municipal de Maputo (CMM), des de la seva Direcció d’Agricultura, juntament amb l’organització de desenvolupament agrícola, Abiodes, comencen a fomentar les pràctiques agroecològiques, amb la visió de la preservació del medi ambient però també com a garantia de salut pública, davant la venda i consum de productes alimentaris saludables, potenciant al seu torn les fires de caire ecològic i local, celebrades en els barris perifèrics i en el centre de la ciutat.

Al llarg d’aquests anys, l’anomenat Cinturó Verd de la ciutat de Maputo, ha aconseguit adherir-se a l’agroecologia comptant amb al voltant de 400 productores, sent copada la major part de la producció d’hortícules per dones especialment en el segon districte més ampli de Maputo i el nostre lloc d’intervenció: KaMubukwane.

En aquesta labor de continuïtat, ESF ha aportat com a valor afegit i decisiu l’elaboració de compostatge en major escala. Compostatge a l’aire lliure i mitjançant la instal·lació de composteras a base de fusta reciclada, ha resultat com a metodologia alternativa eficaç d’ús d’abonament orgànic. Al seu torn, això ha possibilitat una millor gestió dels residus orgànics, que són els que es produeixen en majors quantitats en la vida diària de la comunitat.

Sent avui dia una realitat l’exercici de l’ús de fem boví i de gallina, així com la producció local d’inputs: biopesticidas, biofertilizantes i compost, es contempla com a desafiament la reducció del temps de maduració de l’abonament orgànic, per a equilibrar la producció local agrícola amb cicles més curts. En aquest context, sorgeix la necessitat de buscar alternatives de compostatge, erigint-se la vermicultura, com a mètode perdurable i eficient. Dels prop de 90 a 100 dies actuals per a l’elaboració de compost en grans quantitats, el temps es redueix amb la vermicultura a menys de 50 dies per a la descomposició del compost.

Però, de què es tracta la vermicultura? Es tracta d’una activitat centrada en la cria i multiplicació de cucs (minhocas, en portuguès) per a poder incrementar les poblacions d’aquests anèl·lids en el sòl i que fruit de la mescla amb els residus orgànics (fulles, restes de verdures, aigua, etc.) permet una descomposició ràpida i continuada de l’abonament orgànic.

El treball alineat entre l’Ajuntament de Maputo (des de la seva Direcció d’Agricultura), la Casa Agrària de Benfica en el barri de Choupal com a espai d’aprenentatge, Abiodes i ESF ha permès la realització d’un projecte pilot en el qual es van establir vàries composteras demostratives utilitzant la nova “matèria primera” (cucs) en el nou tipus de compost.

La novetat de la vermicultura per a l’acceleració del compostatge ha calat entre les associacions de productors i productores de la zona Periurbana de Maputo, que abracen la iniciativa i veuen amb bons ulls adherir-se a aquesta nova pràctica més eficaç en termes de temps i de treball. ESF ha començat a treballar amb aquesta mena de metodologia de compost amb les associacions, 10 de Novembro, una de les nostres sòcies de llarg recorregut i amb una nova al nostre abast, Centre dones Mulheres, totes dues localitzades en el si de KaMubukwane. Com a colofó, aquesta feina integrarà de manera decisiva l’enfocament de gènere per a enfortir els coneixements de les dones productores, de manera que puguin replicar aquestes noves metodologies entre la resta d’associacions, al voltant d’una quinzena, situades en el districte.

“Entitats privades podran disposar de tota l’aigua que vulguin, sense cap límit, impediment o sanció”.

Entrevistem a Dalia González, vocal del Movimiento Rebelión Verde El Salvador (ReverdES) i component del Foro del Agua.

A les portes de celebrar un any de l’aprovació de la Ley General de Recursos Hídricos, 21 de desembre del 2021, el govern salvadorenc no ha estat capaç de conformar l’organització reguladora encarregada de gestionar l’aigua, la Autoridad Salvadoreña del Agua (ASA).

Després de més de quinze anys de lluita de les organitzacions ambientals i de la societat civil per conformar una normativa de gestió integral de l’aigua, la nova llei continua generant dubtes i conflictes.

Per conèixer l’estat actual de la nova normativa i com s’exercirà la seva aplicació entrevistem a Dalia González, vocal del Movimiento Rebelión Verde El Salvador (ReverdES) i component del Foro del Agua. L’entrevista està redactada en l’idioma original.

Buenos días. El Foro del Agua es una plataforma permanente que se constituyó en octubre de 2006, aglutinando organizaciones y Juntas de Agua para una gestión responsable, eficiente y equitativa de los recursos hídricos. Su trabajo es altamente conocido por su labor en todo el país con comunidades y las Mesas territoriales. En cambio, ReverdES es un movimiento relativamente reciente, pero con alta carga política y crítica. ¿Nos puedes explicar brevemente en qué consiste ReverdES y cuál es vuestra motivación?

Foro del Agua es una herramienta aglutinadora de diferentes organizaciones en torno a la gestión del agua, en cambio ReverdES tiene una visión más amplia. Nuestro Movimiento pretende impulsar cambios radicales en la sociedad salvadoreña, promoviendo una lucha constante antisistémica, antipatriarcal y antimilitarista de una manera participativa e incluyente, con el ecologismo como columna vertebral.

¿Qué postura tiene ReverdES con la aprobación de la nueva Ley de Recursos Hídricos?

Entendemos que la ley es una herramienta necesaria. Las leyes tienen factores positivos y negativos dependiendo de la clase social donde uno se encuentre, pero una vez aprobada la ley, debemos entenderla y usarla para favorecer a la mayoría social.

Creemos que no debemos luchar por una derogación de una ley que llevábamos años esperando, sino ayudar a su construcción y aplicación des del debate público. Impulsando propuestas, reglamentos y protocolos desde las comunidades y la participación ciudadana.

Una de las lideresas de las Juntas de Agua con la que trabajamos nos dijo: “La Ley es una oportunidad para luchar, para defender conjuntamente nuestros derechos”

¿Qué papel han tenido las organizaciones sociales en la construcción de la nueva ley?

Tanto des del Foro del Agua como ReverdES se han impulsado espacios de diálogo y debate para conformar propuestas para la modelación de la Ley.

Se presentó una alternativa para la gestión de las cuencas hidrográficas, dándole más presencia a los habitantes de los territorios, básicamente las personas que más sufren las consecuencias del aprovechamiento desmedido de los recursos hídricos. Esta propuesta no fue escuchada por el Gobierno y se mantuvieron los organismos zonales de cuencas.

También se ha formulado una manera de pago del canon por la extracción y uso de agua, dependiendo del aprovechamiento que a ése se le dé y (…).

Existe una gran preocupación en las Juntas de Agua por cómo se va a gestionar y aplicar el cobro del canon del agua. Vosotras que estáis en constante contacto con las comunidades y las administradoras de los sistemas de agua rurales, ¿cómo entienden ellas este pago extra?

El cobro por el uso del agua ya es un hecho en el momento en que se aprobó la Ley. Nosotras vemos positivamente que se exija un pago a todo individuo por el uso de este bien hídrico, educando en la idea que el agua es un derecho pero que también debemos ser conscientes que todo el sistema de abastecimiento y protección de la fuente de agua tiene un coste.

No obstante, entendemos que las Juntas de Agua construyen y gestionan una infraestructura para el goce efectivo del derecho humano al agua potable que el Estado en todos sus órganos fundamentales de gobierno y sus instituciones ha sido incapaz de facilitar. Por lo tanto, las Juntas de Agua exigen que el canon de las juntas debe ser el precio simbólico de un centavo por familia al mes.

Cumpliendo la ley y aceptando ese pago, creemos que manifestamos que el agua es un derecho que debemos cuidar y exigimos a las empresas, grandes proyectos urbanísticos y otros entes que accedan a este recurso, que también paguen este canon atendiendo al aprovechamiento y uso que éstos le den.

En 2019 el Ministerio de Medio Ambiente y Recursos Naturales (MARN) advirtió que: “El Salvador tiene un 0% de agua excelente, la buena es sólo un 14% y la gran mayoría se clasifica de regular a pésima”. En los artículos 122 y 130 de la Ley se menciona que deberán desarrollarse acciones de protección y conservación del agua y de control de la contaminación, pero ¿existe un protocolo para un monitoreo de la contaminación actual y futura? ¿Qué actividades se han llevado a cabo durante los últimos años en esta materia?

El Ministerio de Medio Ambiente y Recursos Naturales creó una herramienta para la gestión, análisis y consulta de informaciónhídrica de El Salvador, Sistema de Información Hídrica (SIHI). Existe una red de puntos donde se comprueba periódicamente la calidad del agua y podemos observar que mayoritariamente presentan una calidad del agua de nivel malo y no existe ninguna con calificación de excelente o buena.

Fuente: Sistema de Información Hídrica (SIHI). Ministerio de Medio Ambiente y Recursos Naturales, El Salvador.

Existe un cierto control de las masas hídricas del país, pero no se contemplan unas medidas de protección y regeneración de la magnitud necesaria para rehabilitar nuestro sistema hídrico y garantizar un efectivo derecho al agua.

El ejemplo más claro de esta nueva ley es la autorización de la explotación sin establecer límite de consumo diario y con plazos de hasta 15 años renovables. Estas autorizaciones están exentas de un estudio ambiental previo, por lo que las entidades privadas podrán disponer sin ningún límite, impedimento o sanción de toda el agua que quieran.

Por lo que comentas, los permisos ambientales para la explotación del agua ya no serán un requisito a presentar para el uso y aprovechamiento del agua. ¿Cómo veis desde ReverdES esta eliminación?

Es un ejemplo más del carácter privatizador de la ley, vemos que la función pública está al servicio de la oligarquía. En los últimos años se ha incrementado la inversión en construcción urbanística y desde la entrada del actual Gobierno, este proceso se ha visto acelerado.

Al quitar los permisos ambientales, ya no hay ningún impedimento legal para que estos megaproyectos constructivos se desarrollen.

Referente a la aplicación de la nueva ley ¿Cómo valoras el inicio de la Autoridad Salvadoreña del Agua (ASA)?

Actualmente no está completamente conformada, solo somos conocedores del nombramiento de su presidente, Jorge Castaneda. Es un hecho preocupante porque esta autoridad es la encargada de la elaboración y aprobación de los 164 artículos presentes en la nueva Ley.

En breve se finaliza el plazo de 180 días para la definición de las reglas del funcionamiento y aplicación de la Ley de Recursos Hídricos y no ha habido ningún comunicado por parte de Gobierno ni de la comisión de elaboración de la nueva ley respecto a los acuerdos realizados.

Desde diferentes plataformas, incluyendo Foro del Agua y ReverdES, se han presentado varios reglamentos y propuestas, enviadas directamente al presidente de ASA, de las cuales no ha habido contestación ni intención de diálogo con los diferentes actores sociales.

Se presentó la propuesta del Presupuesto para el año 2023, en él se destinan casi 18 millones de dólares a ASA. ¿Cómo valoráis este punto del presupuesto?

Dentro de esta partida, se destinarán 11 millones de dólares a la ejecución de proyectos, pero no se especifican cuáles. En los años anteriores sí que existía un desglose más detallado de los proyectos que se llevarían a cabo con el dinero presupuestado.

Recalcar que ASA asume las funciones y competencias de la extinta FONAES, y este fondo gestionaba un presupuesto de 400.000$ aproximadamente.

No entendemos cómo se va a gestionar tanto dinero en un solo año teniendo en cuenta que la Autoridad Salvadoreña del Agua aún está en vías de formación y la aprobación por su parte de los artículos que conforman la ley no han sido expuestosaún al público.

Tal y como has expuesto anteriormente, esta ley se debe poner en funcionamiento antes de la entrada del año 2023 y no existe mucha información de cómo de llevará a cabo. ¿Cuál es la estrategia de las plataformas ciudadanas y organizaciones nacionales dadas estas circunstancias?

Tenemos la convicción que desde la estructura territorial se puede presionar para exigir una ley de recursos hídrica que sea justa y represente a la mayoría de nuestra sociedad. Una sociedad salvadoreña donde gran parte sufre a diario para obtener acceso al agua, sin una buena calidad asegurada.

Seguiremos luchando para que la Ley de Recursos Hídricos sea de función pública y no esté al servicio de la oligarquía y del poder político y empresarial.

Davant la sequera: Nova Cultura de l’Aigua

Cal gestionar la demanda i preservar els ecosistemes fluvials.
Cal implementar mesures d’estalvi, reutilització d’aigües regenerades i aprofitament d’aigües grises i pluvials.
El clima mediterrani i l’emergència climàtica són una restricció al creixement il·limitat de la producció agrícola i ramadera, la indústria i les promocions urbanístiques, els grans consumidors d’aigua.

El passat 25 de novembre l’Agència Catalana de l’Aigua va declarar l’alerta hidrològica al Sistema Ter Llobregat i se suma a la Conca de la Muga. Amb l’entrada en alerta per sequera del Sistema Ter-Llobregat sumen 515 els municipis de 27 comarques que representen una població de gairebé 6,7 milions d’habitants. Amb data del 14/12/22, els embassaments de les Conques Internes de Catalunya han baixat fins al 32%, mentre que els embassaments de les Conques Intercomunitàries que gestiona la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), es troben al 39,06%. A la pràctica, gairebé tot el territori de Catalunya pateix els efectes de la sequera.

La ciència fa anys que ens alerta que les sequeres seran cada vegada més intenses i més recurrents pels efectes del canvi climàtic. L’augment de les temperatures comporta una major evapotranspiració i un canvi en el règim de precipitacions, fenòmens que agreugen la disponibilitat d’aigua. Tanmateix, el dèficit de precipitacions de l’últim any no és l’única causa de l’actual escassetat d’aigua, sinó que s’entrecreua amb una mala gestió i planificació hídrica.

La sequera actual posa de manifest que les mesures d’oferta d’aigua que no vagin acompanyades d’una política de contenció de la demanda d’aigua no són altra cosa que pedaços: pa per avui i fam per a demà. Cal planificar d’acord amb els conceptes de la Nova Cultura de l’Aigua: gestionar la demanda i preservar les masses d’aigua que són font de vida. És un sense-sentit continuar preveient creixements urbanístics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Costa Brava i la Costa Daurada, o nous regadius en territoris tradicionalment de secà. La política hídrica actual d’oferta ens aboca a una fallida de la garantia d’abastament.

Cal apuntar que, a diferència de la sequera del 2006-08, des de l’entrada en prealerta del Sistema Ter Llobregat, les dessalinitzadores del Prat de Llobregat i la Tordera han aportat a la xarxa d’abastament més de 54 Hm3 d’aigua, cosa que en cas de no haver-se produït, a hores d’ara els embassaments estarien a un punt d’indicar l’escenari d’excepcionalitat. Tanmateix, el cost energètic i l’impacte ambiental d’aquestes infraestructures no és menyspreable, i en un context d’alça dels preus de l’energia pot tenir una repercussió sobre els rebuts de l’aigua.

És essencial analitzar en què cal millorar per evitar l’escenari de no garantia de l’abastament d’aigua. A hores d’ara només ens queda confiar en la pluja i en el potencial de les campanyes de sensibilització sobre l’estalvi d’aigua. És per això que, per tal d’evitar riscos propers i futurs, cal pensar solucions estructurals i multifuncionals que posin en marxa noves i diverses fonts alternatives d’aigua compatibilitzant-les amb l’estalvi, la contenció de la demanda i la preservació del bon estat ecosistèmic de les masses d’aigua.

El territori català és divers i els consums d’aigua són diferents segons la conca on ens trobem. L’agricultura i la ramaderia són els usos que consumeixen més aigua a Catalunya. El model agrícola i ramader industrial, basat en grans produccions, monocultius i exportacions, suposa un greu problema de contaminació i disponibilitat d’aigua. La cabana porcina catalana arriba a quasi 8 milions de caps que comporten un elevat consum d’aigua i contaminació dels aqüífers per nitrats. És urgent reinvertir la tendència de l’augment de contaminació de les reserves naturals d’aigua, els aqüífers, a fi d’aturar-la per a recuperar-los i aprofitar les seves aigües. D’altra banda, cal modernitzar els regadius per tal que l’aigua estalviada retorni al riu, no per a multiplicar collites o el creixement de noves hectàrees de regadiu. També cal transformar el model agrícola i ramader industrial, adaptar-lo a les necessitats reals tant de la població com del territori. No desenvolupar cultius de regadiu en zones de secà i no dedicar les explotacions agrícoles a la producció de pinsos pel sector industrial.

Al litoral, a la zona més poblada de Catalunya, el consum d’aigua més elevat és l’urbà. A l’AMB, a la Costa Brava i a la Costa Daurada els creixements urbanístics comporten més consums i més impermeabilització de sòls que impossibiliten la recàrrega d’aqüífers, i suposen un greu perill davant les inundacions cada vegada més recurrents, també pels efectes del canvi climàtic. Cal implementar una moratòria urbanística al litoral de Girona, Barcelona i Tarragona.

En l’àmbit urbà, cal millorar molt en el rendiment de les xarxes per evitar l’elevat volum de fuites, com el cas de la pèrdua de 180.000 litres d’aigua diaris en una canonada a Badalona des del 2005 o la mitjana de pèrdues del 16% a l’AMB amb algunes poblacions amb gairebé amb el 50% de pèrdues, molt lluny de l’empresa pública de Mataró que ha aconseguit un rendiment de la xarxa d’un 90’1%.

Cal posar en marxa ordenances municipals que obliguin i incentivin a l’aprofitament de les aigües grises als edificis. Sabem que aquesta mesura pot suposar un estalvi de fins al 30% als habitatges. Cal també aprofitar les aigües pluvials per al reg de jardins, les zones agrícoles urbanes i la recàrrega dels freàtics i aqüífers més propers. És un sense-sentit barrejar l’aigua de pluja amb les aigües residuals, per això cal endegar l’aprofitament de les pluvials i les dobles xarxes d’aigua als municipis de Catalunya.

Així mateix, és fonamental planificar i augmentar les minses aportacions i usos d’aigües regenerades. En aquest sentit, per a evitar un major risc de talls d’aigua per als diversos usos calia haver posat en marxa al moment de la declaració de l’estat d’alerta la mesura de portar aigües amunt fins a Molins de Rei l’efluent de la depuradora del Prat de Llobregat per a la seva posterior potabilització a Sant Joan Despí.

L’aigua és un bé comú essencial per a la vida que requereix una governança pública i compartida. Cal recuperar els Consells de Conca i crear Observatoris Ciutadans de l’Aigua amb capacitat per a fer un seguiment i control de la planificació i gestió hidrològica. Per a fer front a la sequera i els efectes de l’emergència climàtica sobre l’aigua, cal recuperar el govern de l’aigua i implicar la ciutadania en la seva governança.

Comunicat Aigua és Vida.

“Cuidem(nos)”, una proposta per aportar eines i recursos per exercir el dret als serveis bàsics des del suport mutu i l’empoderament de les dones en situació de vulnerabilitat

Durant aquest any 2022 i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona hem executat el projecte Cuidem(nos), una proposta per aportar eines i recursos per exercir el dret als serveis bàsics des del suport mutu i l’empoderament de les dones en situació de vulnerabilitat. D’acord amb experiències prèvies amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica i recerques com l’informe Perspectiva de gènere sobre el dret a l’habitatge i la pobresa energètica a Barcelona, des d’ESF havíem constatat que la desigualtat de gènere és un factor de risc per a patir precarietat energètica. Tanmateix, també són elles les principals figures de resistència a aquesta situació. Concretament, segons el nostre estudi Desigualtat de gènere i pobresa energètica, un 70% de les ajudes vinculades a pobresa energètica a la ciutat de Barcelona durant el 2015 havien estat sol·licitades per dones, i també són elles les que creen més xarxes de suport als barris. En tant que factor qualitatiu, el desequilibri de gènere existent en la dedicació a la llar i les cures de fills i filles, tasques altament feminitzades, genera un vincle més estret entre les dones i el manteniment dels subministraments bàsics, que deriven en un major impacte sobre elles quan aquests no són suficients. A més a més, les dones en aquesta situació transmeten sovint sentiments d’aïllament i exclusió i un 50% perceben la seva salut com a dolenta. Així mateix, les llars monomarentals pateixen un gran risc de patir pobresa energètica i declaren pobresa de temps.

Això és precisament el que ens mostra l’obra “L’Apagada: ni set, ni fred, ni foscor”, un espectacle creat per ESF juntament amb la companyia Xucrut Teatre i en col·laboració amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica. En el marc del projecte Cuidem(nos) vam programar dos passis de l’obra per sensibilitzar i visibilitzar el paper de les dones en la lluita contra la pobresa energètica. Així, el 28 de maig al Centre Cívic Bon Pastor i el 4 de novembre al Centre Cívic de Vallvidrera, el públic va poder viure i posar-se en la pell de la Maria. Tot i que ella i la seva parella sempre havien pagat totes les factures, tot canvia quan ell es queda a l’atur. És llavors que la Maria s’ha d’esforçar per mantenir anímicament i econòmicament a la família, encadenant feines precàries i suportant la pressió de les companyies elèctriques. Tots dos passis van tenir una durada d’uns 40 minuts i van anar acompanyats d’un debat amb el públic sobre la situació de moltes famílies al territori. En aquest sentit, generar espais per poder compartir aquestes vivències és essencial per alliberar la càrrega de l’aïllament i l’estigmatització que comporta viure en situació de pobresa energètica.

D’aquesta manera, la segona acció dins del projecte Cuidem(nos) ha estat l’organització de dos tallers de factures el 30 i 31 de març per a les dones del Casal dels Infants del Raval, que va més enllà de l’aprenentatge tècnic. Les persones afectades per la pobresa energètica necessiten saber de quina manera poden reduir les seves factures, però també com organitzar-se col·lectivament per a exigir els seus drets, així com comptar amb un grup de confiança que les pugui acompanyar. L’experiència al llarg de la vida, així com la lluita per mantenir l’accés digne i segur als serveis bàsics és també l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers que inspiren i acompanyen una preparació i empoderament per afrontar una reentrada o permanència en el mercat laboral, no només perquè unes millors condicions materials de vida ho faciliten, sinó també perquè es tracta de competències que poden obrir nous camins laborals. A través del projecte, hem continuat promovent l’empoderament i el benestar emocional, per a defensar i lluitar pels nostres drets i contra la precarització, i també per exercir-los a través de la participació política i social i el suport mutu.

Finalment, la tercera acció promoguda en el marc del projecte Cuidem(nos) ha estat la dinamització de dos contacontes dirigits al públic infantil, un el 30 de setembre a la Biblioteca Francesca Bonnemaison i l’altre el 12 de desembre al Casal dels Infants del Raval. Conscients que la cura de fills i filles encara recau majoritàriament en les dones, i que sovint la precarietat energètica genera conflictes a les llars i impactes diferencials en les criatures, aquesta activitat ens permet també durant la infància debatre i tenir accés a la perspectiva de drets energètics i combatre els posicionaments culpabilitzadors i d’estigma cap a les famílies. Durant una fase anterior del projecte, es va treballar per a la creació de “I es va fer la llum”, un conte inspirat en les famílies de l’Aliança contra la Pobresa Energètica i el testimoniatge de la infància de la Cañada Real. Il·lustrat per Ivonne Navarro Varas i ecoeditat per Pol·len Edicions, descriu la pobresa energètica des de les emocions i la perspectiva del dret a l’energia. La importància de la difusió d’aquesta història radica en el fet que a la ciutat de Barcelona un 15% de les llars amb nens i nenes no poden mantenir una temperatura adequada durant els mesos de fred. En el districte de Nou Barris arriben a ser el 35%. Aquests són alguns dels resultats del nostre estudi “Precarietat energètica i infància a la ciutat de Barcelona”.

Viure en situacions en què els subministraments bàsics estan amenaçats comporta greus conseqüències per als nens i nenes i adolescents. La falta d’aigua o llum afecta sobre la seva salut física i mental, el qual pot incidir negativament en el seu rendiment educatiu i en els seus aprenentatges, a més d’en tots els seus espais de participació i desenvolupament. Amb tot, la precarietat energètica posa a la població més jove en situacions d’estrès, de culpabilitat o d’estigma que es veuen empitjorades per l’aïllament des del qual s’afronta la problemàtica. D’aquesta manera, durant les dues sessions de contacontes programades en el marc del projecte, el 30 de setembre a la Biblioteca Francesca Bonnemaison i el 12 de desembre al Casal dels infants del Raval, “I es va fer la llum” va obrir vies de comunicació amb els més joves per a enfortir les seves xarxes de suport, per a empoderar-los i per a sensibilitzar-los sobre la importància d’identificar la pobresa energètica com una injustícia estructural a la qual fer front de manera col·lectiva. Amb això, busquem reconèixer als nens i nenes i adolescents com a subjectes de canvi i, de la mateixa forma que els adults de l’Aliança contra la Pobresa Energètica, que tinguin un espai per a construir eines i propostes que afavoreixin la seva situació.

Així doncs, el valor del projecte Cuidem(nos) passa per la utilització d’una metodologia que posa allò col·lectiu al centre de la intervenció. El col·lectiu entès no només com a grupal, sinó com un espai horitzontal de generació de coneixement. Es parteix de la base que per a combatre la pobresa energètica des d’una perspectiva de drets cal transformar els rols dels “tècnics” o “experts” que donen informació a les famílies que es troben en una situació de vulnerabilitat i cal implementar la construcció col·lectiva de drets, d’empoderament i d’apropiació dels drets energètics de manera horitzontal. Per tant, la innovació, en aquest cas social, rau en la generació col·lectiva de coneixement, en trencar amb la cultura dels experts, posant al centre la vivència, perspectiva i coneixements de la persona afectada. Aquest empoderament col•lectiu permet confrontar la victimització i modificar l’agència de canvi. Són les mateixes persones afectades que, des d’aquest empoderament, la informació i la participació activa, plantegen noves formes de suport mutu, de resiliència i d’exercir els seus drets. Apropiar-se de les polítiques energètiques des de comunitats de dones afectades i des de l’experiència de la infància com a subjectes de dret i actors de canvis és sens dubte innovador en el camp de l’energia.

Aquestes festes regala compromís amb els drets bàsics amb ESF!

Fes-te soci o sòcia per un any, o regala a qui tu vulguis, i t’enviarem* la samarreta del 30è aniversari d’ESF per només 50€.

També pots optar per fer només una aportació de 20€ i també t’enviarem* la samarreta!

Fes la teva comanda omplint aquest formulari (data límit dimarts 20 de desembre).

Aprofita els avantatges fiscals!

Podràs fer el pagament a través d’un ingrés al nostre compte corrent (número de compte ES76 3025 0001 1214 3330 1297 indicant al concepte el teu Nom + Cognom + NadalESF).

* Inclou enviament nacional. Per enviaments internacionals contacteu a comunicacio@esf-cat.org

Celebrem el Dia dels Drets Humans amb líders i lideresses de l’Equador

🌎 El 10 de desembre de cada any, el món celebra el Dia dels #DerechosHumanos, l’aigua 💧 és part fonamental d’aquests drets, et convidem a escoltar📻 líders i lideresas 🙋🏻‍♂️🙋🏻‍♀️ que treballen per a garantir aquest dret vital i important en sectors rurals de la Amazonía Nord de l’Equador.

“Dignitat, llibertat i justícia per a tots i totes.”

Transició energètica, emergència climàtica i conflictes

Grup Energia i Extractives d’ESF

L’energia és essencial per a la vida. Ens permet fer tasques tan valuoses com cuinar o climatitzar i il·luminar les nostres llars. No obstant això, aconseguir energia sempre requereix utilitzar uns recursos. Què pot passar si no tenim sobirania per a decidir quins seran aquests recursos, d’on els traurem i com els utilitzarem? Què pot passar si, a més, qui sí que gestiona l’energia té com a prioritat el seu lucre, i no cobrir unes necessitats energètiques?

Una transició energètica en mans corporatives

Al desembre de 2019 la Comissió Europea, davant la urgència per a afrontar la crisi climàtica, va posar en marxa un nou pla d’acció basat en un “desenvolupament sostenible”. Es tracta del Pacte Verd Europeu [1] (European Green Deal, EGD), un compromís entre 27 Estats membres per a aconseguir la neutralitat d’emissions l’any 2050, començant amb una reducció per a l’any 2030 del 55% d’aquestes respecte als nivells de 1990. És en aquest context en el qual la UE llança els fons NextGenerationEU, un instrument per a finançar una transició cap a una economia en clau “verda” i digital. Tanmateix, aquesta estratègia, més que una adaptació o mitigació de l’emergència climàtica, és una mesura que es dirigeix a mantenir l’acumulació capitalista de les grans empreses del sector energètic [2].

En conseqüència, veiem com la implementació de les energies renovables està atraient projectes proposats per les mateixes empreses transnacionals que continuen obrint nous oleoductes, plataformes d’extracció i mines de carbó. De fet, els països exportadors de petroli i gas preveuen un augment de la seva producció en un 2% sobre la seva mitjana [3]. A més, el plantejament d’un desenvolupament -o creixement econòmic- sense límits, desacoblat de les emissions, és impossible en la finitud del nostre planeta. S’ha de tenir en compte que el desplegament de les renovables també requereix d’una intensificació de l’extracció de metalls i minerals concentrats en territoris del Sud Global [4]. Concretament, el Banc Mundial estima que durant els pròxims 30 anys serà necessari extreure 3 mil milions de tones de minerals i metalls per a impulsar el procés de transició energètica mundial [5].

Per tant, la transició energètica europea en realitat reprodueix els esquemes centralitzats i opacs dels projectes fòssils: extracció o generació externalitzada en tercers països o territoris a un ritme exponencial, i sense atendre els impactes que això comporta sobre els ecosistemes i les societats. Així, el desplegament de projectes d’energies renovables es converteix en una aposta segura per als inversors, i les condicions per a la seva execució es transformen en un camí per a complir les seves ambicions: el màxim benefici econòmic. Aquesta realitat ha aprofundit en els últims anys la frontera extractivista, afectant llocs i comunitats que no havien estat abans sota el punt de mira, com els territoris rurals del Nord Global. Si fins fa poc el primer que ens venia al cap en pensar en extractivisme energètic eren les lluites de comunitats indígenes resistint davant megaprojectes petroliers, avui dia estem davant una implantació de macrocentrals renovables en territoris rurals en tota la península, que si bé poden portar energia verda, no resolen el repte d’una generació distribuïda, en mans públic-comunitàries, socialment justa i amb la ciutadania com a principal actora de canvi.

El silenciament de les comunitats

Han estat múltiples les veus, les comunitats i els pobles que, durant dècades, han alertat de la crisi ecosocial que les empreses transnacionals han desencadenat. Tot i la precisió de les seves anàlisis, aquestes veus han estat sistemàticament silenciades pels grans poders de les empreses transnacionals i amb la connivència dels Governs. Segons l’informe Global Witness [6] (2021), l’any 2020 va ser l’any més perillós per a les persones defensores de les seves llars, la terra i els mitjans de vida, així com els ecosistemes que són vitals per a la biodiversitat i la vida. Concretament, es van registrar 227 atacs letals, els quals ocorren dins d’un context previ d’intimidació, vigilància, violència sexual i criminalització. A més, tal com assenyala l’informe, es tracta, amb certesa, d’una subestimació de tots els atacs que no són denunciats.

Les lògiques (neo)colonials de despossessió dels territoris (o territori-terra) [7] cada dia s’enceba més amb els cossos de les persones que en ells habiten (territori-cos), solament per a fer créixer l’acumulació de capital en unes poques mans. Mentre el Sud Global està sofrint les conseqüències més immediates de l’emergència climàtica, són les seves comunitats les més maltractades per defensar el seu territori. De fet, 226 dels 227 assassinats prèviament comentats van tenir lloc al Sud Global. Cal destacar, a més, seguint amb la informació aportada per Global Witness, que les dones defensores que actuen i es manifesten s’enfronten a formes de violència específiques, com la violència sexual.

Amb tot, la preferència dels usos productivistes de l’energia davant els reproductius ha generat un deute ecològic i de cures incompatible amb la sostenibilitat de la vida. Quan es tracta de projectes renovables, l’impacte ambiental i ecològic no és comparable, però es repeteixen les lògiques de despossessió, opacitat i pèrdua de sobirania, arribant a tensions i violències simbòliques, així com tangibles, des del punt de vista ecoterritorial. De totes maneres, les comunitats i els pobles, del Nord i el Sud Global, que es resisteixen al desplegament d’aquests projectes corporatius no s’oposen a una transició energètica per a mitigar l’emergència climàtica, sinó que lluiten perquè aquesta no s’imposi de forma vertical i sense tenir en compte els impactes ambientals i socials que impliquen.

A continuació es recullen tres casos de conflictes ecoterritorials al Sud Global, relacionats precisament amb l’emergència climàtica i la transició energètica, en els quals la implantació de renovables o la demanda de minerals crítics està generant pèrdua de sobirania i democràcia, així com impactes socioambientales en les comunitats on aterren, així com a nivell global en els territoris d’extracció de matèries primeres.

Els afectats per preses d’aigua al Brasil: de l’oposició a la proposta [8]

Les vulneracions de drets per part de les empreses energètiques al Sud Global fa anys que és una constant en el dia a dia de les poblacions afectades. Un dels casos més rellevants és l’afectació de les centrals hidroelèctriques al Brasil, que han produït l’expulsió de més d’1 milió de persones de les seves llars. Es tracta de població pagesa, indígena, sense terra, pesquera, que no solament sofreix l’expulsió de les seves terres, sinó que qui es queda veu totalment afectada la seva forma de vida.

El Brasil és el tercer productor d’energia hidroelèctrica del món, per darrere del Canadà i la Xina. Els impactes socioambientals estan principalment relacionats amb l’expulsió de la població dels seus territoris, en alguns casos ancestrals, per tractar-se de població indígena. L’afectació també és aigües amunt i a baix, afectant els corrents dels rius que influeixen en l’agricultura i pesca de la zona, reduint l’accés a recursos naturals que són bàsics per a la supervivència de la població local.

Malauradament, les decisions polítiques per a desenvolupar aquests projectes no tenen en compte la població local ni les seves possibles, així com les conseqüències i els estudis i llicències ambientals són solament tràmits burocràtics per a legalitzar projectes anteriorment aprovats políticament. Les poblacions afectades han vist durant dècades com s’han incomplert les promeses d’indemnització i han estat sistemàticament reubicades en zones més àrides on no poden desenvolupar la seva vida com prèviament havia estat.

Totes aquestes afectacions sobre la població local van motivar les primeres mobilitzacions contràries a les construccions de preses hidroelèctriques. L’any 1989, durant la 1a Trobada dels Pobles Indígenes, van començar els actes de protesta, així com també els propis afectats van promoure la 1a Trobada Regional dels Treballadors Afectats pel Complex Hidroelèctric de Xingu. La lluita va seguir i es van aconseguir alguns acords mínims, per exemple, el 2011 es va suspendre la construcció d’una presa fins que l’empresa no complís amb els acords: proporcionar habitatges adequats a les persones desplaçades per la presa, i construir escoles, centres de salut i obres de sanejament en els llogarets indígenes afectats.

D’aquestes experiències de lluita i organització local i regional de la dècada dels 80, per a fer front a les agressions sofertes per la construcció de projectes hidroelèctrics, neix el Moviment d’Afectats per Preses (MAB per les seves sigles en portuguès), l’any 1991. Definit com un moviment de caràcter nacional, autònom, de masses, sense distinció de pell, gènere, orientació sexual, religió, partit polític, educació o origen; fa uns anys va fer el salt a nivell internacional amb la constitució del Moviment d’Afectats per Preses (MAR per les seves sigles en castellà) a escala llatinoamericana.

La seva forma d’organització és participativa i amb protagonisme col·lectiu en tots els nivells. D’aquesta manera, creuen que la millor forma d’organització de base és a través de petits grups de cinc a deu famílies, amb persones coordinadores en cada grup, i nivells de coordinació local, regional i nacional. Aquesta lluita organitzada i la participació de les masses és, segons aquesta organització, el motor de la transformació de la realitat i per aquest motiu, fonamenten l’organització amb la formació i la informació a les comunitats afectades. A més, és un moviment que s’articula mitjançant aliances i suports amb altres moviments, entitats socials, sindicals i ambientals, universitats i organitzacions que s’identifiquen amb la seva lluita.

Va començar com un moviment que s’organitzava entorn de les afectacions de la construcció de centrals hidroelèctriques, però actualment s’organitza per a defensar els interessos de la població afectada pel sistema energètic en el seu conjunt: generació, distribució i comercialització. D’aquesta manera, la seva lluita s’expandeix com una lluita que ha anat més enllà de l’oposició a una forma concreta de generar energia, posant en el centre del debat el model capitalista i neoliberal que ha augmentat l’exclusió social i la concentració de les riqueses, incloent-hi l’aigua i l’energia, en mà d’uns pocs. Això ha significat la incorporació en el moviment de poblacions “*quilombolas” i urbanes.

Aquest moviment s’ha enfrontat a les grans empreses i a la repressió de l’Estat, ja que en la seva lluita s’han vist perseguides, oprimides, explotades i expulsades dels seus territoris. No obstant això, davant la repressió i el silenci, el MAB ha plantejat una proposta. Reivindiquen un projecte energètic popular per a canviar totes les estructures injustes de la societat. Concretament, plantegen un nou model energètic alternatiu, que subverteix els poders actuals i que tingui entre els seus pilars el control popular de l’aigua i l’energia, la fi de la seva mercantilització i la consecució d’un preu just, una matriu energètica d’energies netes, la fi de la construcció de més preses, la garantia dels drets de les poblacions afectades i la preservació del medi ambient.

Terra Alta: de la batalla de l’Ebre a la tecnologia punta dels fons Next Generation

A la comarca de Terra Alta la resistència ve des de lluny. Des de la lluita contra la implantació de la nuclear a Ascó, passant per successives onades de macroprojectes eòlics, així com l’amenaça d’un nou projecte de generació hidroelèctrica a la comarca, a més dels què ja existeixen des de l’època franquista (com l’embassament de Riba-roja de Túria, propietat d’Endesa, que es va començar a construir l’any 1958). Les lluita en defensa de l’Ebre i les actuals reivindicacions per a revertir l’impacte que els grans embassaments al llarg del curs del riu està suposant per a la pervivència del Delta, de la mà de plataformes com l’Associació Sediments i Terra Alta Viva, porten anys alçant la veu per a exigir que aquest ordenament territorial es faci amb la veu de les habitants de la zona.

Més enllà de la xacra que suposa la propietat privada d’aquestes centrals pel que fa a opacitat i impossibilitat d’un canvi de model en l’àmbit socioeconòmic que les posi al servei de les necessitats de les persones, diverses organitzacions han denunciat també els seus impactes ecològics. Un dels exemples és la preocupant pèrdua de biodiversitat i sediments del Delta, així com els greus episodis de mortaldat de fauna de ribera a Flix, aigües avall de la presa de Riba-roja de Túria. Es denuncia la falta de responsabilitat en el bon manteniment i estat dels hàbitats i ecosistemes dels rius i els embassaments de la zona. Encara que s’ha argumentat que han estat els temporals com el Glòria o el Filomena els que els han arrossegat, l’Associació Sediments defensa que el riu vertebra la vida en la zona, no sols en el Delta. Han denunciat a Endesa per un delicte contra la seguretat de les persones per no usar les comportes de seguretat en moments de cabal límit, ja que si s’obren aquestes, no es genera l’electricitat de les turbines.

Un altre dels conflictes que han afrontat ha estat el d’una possible nova hidroelèctrica reversible. L’electricitat es vendria a la xarxa molt més enllà de les comarques de Tarragona i l’Ebre. La idea és proveir Barcelona, Aragó i França. La inversió que es requereix és molt gran i seria un projecte que pretén donar resposta a les necessitats energètiques després del tancament de la central nuclear d’Ascó. No obstant això, per què recau sempre en els mateixos territoris el sacrifici ecològic per a proveir altres àrees o poblacions? On queda la seva sobirania? On queda la responsabilitat de Barcelona i altres grans ciutats? No serà fins a 2040 que comencin a expirar els permisos de les centrals hidroelèctriques més grans d’Espanya. Es deixarà en mans d’Endesa, Naturgy o Iberdrola la gestió de l’energia neta que tant necessitem?

Com encunyava la caravana d’activistes que va visitar aquestes lluites l’estiu de 2022, “l’oligopoli mai serà renovable” [9]. I és que el canvi de tecnologia no és suficient. És urgent que el model sigui renovable, però també ho és que sigui just social i ambientalment, que es converteixi en la punta de llança de la transició ecosocial que ve. Els conflictes seran inherents a aquest canvi, però unes energies renovables en mans d’oligopolis o estats autoritaris generaran sens dubte despossessió al seu pas, en comptes de construir una transformació real.

Riu Eo, Oscos i Terras de Burón: la lluita dels col·lectius locals

La zona rural de l’oest d’Astúries i est de Galícia forma el que es denomina la Reserva de la Biosfera Riu Eo, Oscos i Terres de Burón. Des de fa anys aquesta bella part del nord de l’Estat espanyol és un atractiu per a empreses com Green Capital Power S.L., qui se submergeix darrere de diversos macroprojectes eòlics ja instal·lats i per instal·lar, tractant de convèncer a Ajuntaments i terratinents que busquen nous models de finançament basats en energies renovables. En altres paraules, es tracta del lucre de les grans empreses davant el desemparament legislatiu i institucional dels petits Ajuntaments i de les persones amb terres en possessió.

I és que l’impacte ambiental en una Reserva Natural com és aquest cas requereix d’una estricta avaluació prèvia als projectes, que garanteixi la conservació de la gran diversitat natural que existeix. La fauna autòctona de la zona, especialment l’os bru i diferents ocells com el falcó pelegrí o l’aufrany, ha de ser protegida amb una planificació adequada que conservi la completa diversitat biològica de fauna, flora, aqüífers i rius.

Les veïnes i veïns dels pobles immersos entre els parcs eòlics mostren la seva desesperació davant el molest soroll i els efectes de les ombres de les aspes dels aerogeneradors que els queden a pocs metres de les seves cases. Manifesten la seva preocupació per les possibles radiacions electromagnètiques que podrien derivar en malalties crítiques, i les vistes d’un paisatge envaït per enormes torres, subestacions elèctriques i línies d’alta tensió que no té res a veure amb el que visualitzaven abans. D’altra banda també reclamen que l’economia de la zona, per on passa el Camí de Santiago, queda afectada per no tenir el mateix atractiu turístic i la despoblació rural s’intensifica amb més emigracions cap a altres parts.

Com lluitar davant la gran proliferació de múltiples parcs eòlics o “polígons eòlics”, que és com ho denominen la gent de la zona? Diverses plataformes, veïns i Ajuntaments uneixen les seves forces contra aquesta “bombolla eòlica”, igual que contra algun projecte miner planificat en el territori per a explotar les reserves d’or de la regió com és el cas de Salave [10].

En concret, plataformes com Xente de Oscos-Eo, Xente de Noroccidente, Defensa Entorno Pico Cubel, Eólicos na Mariña Así Non, Alto Miño Eólica Así Non o Stop Eólicos Negueira de Muñiz, han estat convocant concentracions descentralitzades i recollides de signatures sol·licitant parar i planificar davant l’actual allau de projectes eòlics. Tot això units sota la plataforma ALIENTE (Alianza Energía y Territorio), qui el juliol del 2022 va sol·licitar al Comité Español del Programa MaB (Hombre y Biosfera, vinculat al Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico, MITECO) una moratòria [11] dels macroprojectes d’energies renovables en les Reserves de la Biosfera d’Espanya fins que es realitzi un “estudi sobre la viabilitat d’instal·lacions eòliques, fotovoltaiques i termosolars, inclosa la repotenciació, i infraestructures associades en territoris declarats Reserva de la Biosfera a Espanya”.

Mentrestant el temps passa i la desesperació inunda aquests territoris fortament afectats per la concentració de macroparcs. I com sempre, a les mans de la societat segueix la lluita, defensant una transició energètica justa basada en un model d’energia renovable distribuïda, demandant una planificació optimitzada i que involucri la participació de totes les parts.

Localització dels complexos eòlics existents (esquerra) i dels complexos eòlics existents i en tramitació (dreta) de la Reserva de la Biosfera “riu Eo, Oscos i Terras de Burón”
Font: Campanya ALIENTE – Moratòria científica “Reservas de la Biosfera”

Més enllà del canvi tecnològic: un nou model energètic just i inclusiu

Reprenem les preguntes que ens fèiem al començament: “Què pot passar si no tenim sobirania per a decidir quins seran aquests recursos, d’on els traurem i com els utilitzarem? Què pot passar si, a més, qui sí que gestiona l’energia té com a prioritat el seu lucre, i no cobrir unes necessitats energètiques?”. Veiem que el que pot passar, i passa, és que l’energia s’utilitza com una eina especulativa al servei dels beneficis de les empreses transnacionals i en perjudici d’uns territoris i cossos de sacrifici, els més vulnerables. Els usos productivistes de l’energia no responen a les necessitats de les famílies i comunitats i, tot i així, cada vegada es projecta la necessitat de generar més energia.

Ara, mirant al futur pròxim, de fet, al present, cal començar a fer-nos unes altres preguntes. Estem disposades, per exemple, a decréixer a les ciutats perquè altres territoris puguin desenvolupar les seves pròpies maneres de vida? De quines maneres impulsarem la relocalització i la generació pròxima als punts de consum? Cal crear consensos i diàlegs que es basin una redistribució tant dels impactes dels serveis energètics com dels seus beneficis, contribuint a un model de presa de decisions més representatiu i inclusiu. L’energia hidroelèctrica, eòlica, solar podria salvar-nos del col·lapse, però en un context d’emergència climàtica i social, la seva implantació no està exempta de conflictes. Així doncs, tenim davant el repte que l’aterratge territorial de les energies renovables porti més democràcia, generació distribuïda, recuperació de les infraestructures en mans públic-comunitàries i la fi de l’espoli del Sud Global.

Notes

1. Comissió Europea (2022). “Un Pacto Verde Europeo”, disponible a: <https://ec.europa.eu/info/strategy/priorities-2019-2024/european-green-deal_es>
2. Blázquez Sánchez, Nuria; González Briz, Erika i Scherer, Nicola. (2021). Guía NextGenerationEU: más sombras que luces. Análisis de los fondos europeos de recuperación y resiliencia: oportunidades, deficiencias y propuestas. Observatori del Deute en la Globalització, Observatorio de Multinacionales en América latina i Ecologistas en Acción.
3. Malm, Andreas (2021). “Desapareixerà la humanitat o la indústria dels combustibles fòssils” a La Directa [En línia], disponible a: <https://directa.cat/desapareixera-la-humanitat-o-la-industria-dels-combustibles-fossils/>
4. El Sud Global és un terme que s’utilitza per a descriure als països que han viscut processos de colonització, espoli i empobriment per part dels països rics (habitualment identificats com Nord, o Nord Global). També s’inclou en el terme les poblacions o zones empobrides dins dels països rics.
5. Deniau, Yannick; Herrera, Viviana i Walter, Mariana (2021). Mapeo de resistencias frente a los impactos y discursos de la minería para la transición energética en las Américas. EJAtlas/MiningWatch Canada.
6. Global Witness (2021). “Última línea de defensa”, disponible a: <https://www.globalwitness.org/es/last-line-defence-es/>
7. Les defensores de drets, ecofeministes i feministes comunitàries dels països del Sud Global plantegen la importància dels impactes en aquestes dues esferes on s’assenten els megaprojectes, i posen en el centre del debat la necessitat de defensar aquests dos territoris, la terra però també els cossos que en ella habiten i construeixen vida.
8. Font principal: Movimento dos Atingidos por Barragens: https://mab.org.br
9. Xse (2022) “Declaración de Teruel”, disponible a: <https://xse.cat/wp-content/uploads/2022/07/Documento-Declaracion-de-Teruel_V4.docx.pdf>
10. Oro no (2022) “El plan de la mina de oro de Salave”. Disponible a: <http://orono.blogspot.com/2022/10/el-plan-de-la-mina-de-oro-de-salave-en.html>
11. Aliente (2021) “Moratoria científica Reservas de la Biosfera”. Disponible a: <https://aliente.org/moratoria-cientifica-reservas-de-la-biosfera>

Imatge de capçalera Benjamin Davies a Pixabay.

Descarrega aquest article en PDF aquí.

Projecte de construcció de galliners per impulsar la cria de gallines a Morrumbene, Moçambic

Part de la feina que des d’ESF desenvolupem a Inhambane, Moçambic, és l’acompanyament de projectes proposats i impulsats pel govern per a les comunitats camperoles. En aquesta ocasió, vam visitar l’associació Lhuvuka a Morrumbene, la qual participa en un projecte que consisteix en la construcció de galliners per a poder facilitar la cria de gallines per a tota l’associació.

Tot i que algunes de les persones de l’associació ja es dediquen a criar gallines i, per tant, ja tenen galliners, encara cal fer front a la problemàtica de depredadors, com les serps entre d’altres. Per intentar combatre-ho, el model de galliner dissenyat pels tècnics del govern, atenent les propostes de l’associació implicada, planteja una estructura elevada amb algun obstacle col·locat als pilars perquè els depredadors no puguin accedir-hi. També requereix una teulada que protegeixi les gallines de la pluja i que a la vegada permeti la ventilació i l’entrada de llum natural.

El govern de Morrumbene i ESF ens hem encarregat de facilitar un mestre constructor perquè assessori les participants sobre com s’ha de construir el galliner. A partir d’aquesta demostració, tres persones seleccionades prèviament, construiran els seus respectius galliners amb els seus propis materials. Aleshores, se’ls proporcionarà un gall i tres gallines perquè aquestes es reprodueixin i així puguin proveir de més galls i gallines a la resta de persones de l’associació, quan tinguin el seu nou galliner construït, perquè també puguin criar-ne.

Fa un parell de setmanes vam dur a terme la primera sessió de construcció, on les diferents persones del grup van participar en el procés constructiu liderat pel mestre. La setmana passada finalment van acabar de construir la primera capoeira de totes les que encara queden per construir i va quedar així de bé!