El Marc i la Rut inicien el seu voluntariat a Maputo

Durant les setmanes vinents formaran part dels nostres projectes a Moçambic. De moment ens comparteixen les seves primeres impressions:

Som el Marc i la Rut, els nous voluntaris del Programa de Coneixement de la Realitat (PCR) a Moçambic. Fa poc més d’una setmana que vam arribar a Maputo, la capital, i aquests primers dies els hem dedicat a adaptar-nos a la ciutat i al seu entorn.

ESF a Moçambic compta amb dues oficines: una a Maputo, on es desenvolupen projectes principalment d’agroecologia i educació ambiental, i una altra a Inhambane, on ens desplaçarem el mes vinent.

Durant els primers dies a l’oficina hem conegut els tècnics locals, que ens han acollit amb molta proximitat i ens han introduït en el seu dia a dia al projecte. Un dels objectius d’aquest mes és acabar un diagnòstic sobre l’accés a l’aigua, iniciat pels anteriors PCR, la Txell i el Víctor. En aquest marc, hem participat en una entrevista amb un funcionari de l’Ajuntament de Maputo, responsable de l’àrea d’agricultura i pesca. La conversa va girar entorn de les deficiències hídriques de la ciutat, especialment les relacionades amb el regadiu, així com sobre possibles millores. També vàrem visitar el mercat agroecològic quinzenal on participen les contraparts locals on comercialitzen els productes que han produït als horts (machambas).

Pel que fa a les nostres primeres impressions de Maputo, ens ha cridat l’atenció la presència constant de simbologia revolucionària vinculada a la lluita d’alliberament nacional, liderada pel FRELIMO i Eduardo Mondlane. Tanmateix, la guerra civil posterior a la independència i l’abandonament progressiu de les polítiques més comunitàries han deixat pas a una ciutat marcada per forts contrastos i desigualtats.

Com a catalanoparlants, també hem observat la situació de diglòssia que es viu als carrers de la capital. El portuguès és l’única llengua oficial i de prestigi al país tot i que la majoria de gent té el shangana com a llengua materna. Ens han comentat, fins i tot, que en alguns casos ja es comença a percebre una pèrdua en la transmissió generacional d’aquesta llengua.

Fins aquí les nostres primeres impressions d’aquesta estada que tot just comença. Tenim moltes ganes de continuar aprenent, conèixer més gent i compartir amb vosaltres tot el que anirem vivint a Moçambic.

Anirem compartint amb vosaltres la seva experiència, atentes als nostres canals.

És possible garantir un mínim vital universal d’aigua a Catalunya?

Presentem un nou estudi on analitzem com la tarifació pot ajudar a fer efectiu el dret humà a l’aigua

A Enginyeria Sense Fronteres publiquem un estudi que posa al centre dues preguntes imprescindibles en un context d’augment generalitzat del preu de l’aigua i desigualtats creixents: podem implantar un mínim vital universal d’aigua a Catalunya? Quin tipus de tarifació pot fer possible la garantia del dret humà a l’aigua per a tothom?

Aquest treball s’emmarca dins la col·lecció ESFeres, una sèrie d’estudis que des d’Enginyeria Sense Fronteres impulsem per aportar anàlisi crítica, eines de reflexió i propostes transformadores per superar les desigualtats.

L’estudi analitza com diferents territoris del món han dissenyat i aplicat mesures de mínim vital o tarifació social amb l’objectiu d’assegurar que tothom tingui accés a l’aigua en condicions d’assequibilitat. L’aigua és un dret humà reconegut per les Nacions Unides, però molt sovint el preu de l’aigua és un limitant a la garantia d’aquest dret. Per aquest motiu és cabdal analitzar les mesures de tarifació que busquen superar aquesta barrera.

Després d’analitzar diferents eines aplicades a França (Lió), Bèlgica (Flandes), Equador, Bogotà, Medellín o Ciutat del Cap, hem revisat l’estat de l’art de la tarifació a Catalunya i hem proposat millores recollint les bones pràctiques que hem trobat amb els casos analitzats.

Amb aquest estudi hem establert una diferenciació conceptual entre tarifació social i mínim vital. Ambdues mesures busquen garantir en condicions d’assequibilitat el volum necessari per cobrir les necessitats bàsiques amb dignitat. Però quan aquesta mesura s’ofereix de manera universal i gratuïta (o gairebé), parlem pròpiament de mínim vital. En canvi, quan s’adreça només a la població en situació de vulnerabilitat econòmica, parlem de tarifa social.

La hipòtesi amb la qual iniciem l’estudi és que un mínim vital universal d’accés automàtic pot superar algunes de les dificultats que suposen les tarifes socials a Catalunya: (1) només una part molt petita de les persones potencialment beneficiàries gaudeixen de l’ajut; (2) els Serveis Socials, històricament desbordats, representen un coll d’ampolla donat que han d’acreditar la situació de vulnerabilitat; i (3) la potestat municipal en l’establiment de les tarifes socials genera greuges comparatius entre municipis.

L’estudi analitza també el marc legal i institucional espanyol i català, per concloure que un marc normatiu estatal o autonòmic que estableixi un denominador comú en l’establiment dels mínims vitals (o tarifes socials) és necessari per assegurar el principi de no discriminació. Això és possible competencialment donat que no envaeix la competència dels municipis de formular les seves tarifes i mecanismes d’ajut social.

Finalment, l’estudi ofereix un primer de full de ruta per pensar com es podria avançar cap a un mínim vital universal a Catalunya. Quins volums considerar, com finançar-los, com assegurar que la mesura no generi desigualtats, quina governança podria acompanyar-la i com fer que el sistema sigui transparent, sostenible i coherent amb el dret humà a l’aigua. Aquest estudi no és una proposta tancada, sinó una invitació a obrir el debat amb criteris, dades i experiències comparades.

Per aprofundir en totes aquestes qüestions i conèixer els detalls de les experiències internacionals analitzades, et convidem a descarregar i llegir l’estudi complet.

Quins països reconeixen el dret a l’energia?

ESF publiquem un mapa interactiu que recull el reconeixement del dret a l’energia a les constitucions del món

L’energia és avui una necessitat essencial per viure amb dignitat. Present en gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana —des de la cuina fins a la calefacció, des de la comunicació digital fins a l’educació i la salut—, el seu accés condiciona l’exercici de molts altres drets.

Malgrat això, l’energia encara no és reconeguda com un dret fonamental a la majoria de constitucions del món. En un context marcat per la crisi climàtica, la desigualtat energètica i la urgència d’una transició justa, el dret a l’energia esdevé una eina clau per garantir que cap persona quedi enrere.

Saps quins són els únics 5 països que reconeixen de manera explícita el dret a l’energia a les seves constitucions? Bolívia, Burkina Faso, l’Equador, la República Democràtica del Congo i Sudan del Sud. Curiosament, tots estats del Sud Global.

En aquest escenari, ESF publiquem una nova eina imprescindible: un mapa interactiu que mostra com aquest dret avança en els textos constitucionals d’arreu del món, posant en relleu els vincles amb altres drets com l’habitatge, el medi ambient o la sobirania sobre els recursos naturals.

El mapa permet detectar a simple vista com les diferents constitucions inclouen preceptes relacionats amb el dret a l’energia i segons el grau de protecció i sobirania la il·luminació varia. A més, l’eina inclou la possibilitat de consultar tots els articles de cada constitució que tracten la temàtica en català, castellà i anglès. En resum, es tracta d’un instrument de consulta ideal per al món acadèmic, les organitzacions que treballen per la justícia global i la ciutadania en general.

Aquest mapa no és només una eina de consulta: és també una eina de mobilització i incidència. Conèixer quins països reconeixen el dret a l’energia permet visibilitzar bones pràctiques, detectar mancances i reforçar la demanda perquè aquest dret sigui reconegut i garantit arreu del món. En un moment en què milions de persones viuen en situació de pobresa energètica, disposar d’informació accessible i comparada és clau per avançar cap a marcs legals més justos i compromesos amb la sobirania energètica.

El nostre estudi sobre auditories d’eficiència hidràulica a Catalunya, present a les actes del XIII Congrés Ibèric de l’Aigua.

El llibre del XIII Congrés Ibèric de Gestió i Planificació de l’Aigua, celebrat a Salamanca el passat abril, ja està publicat sota el títol “Desde la escasez hacia la reasignación social y ambiental del agua”.

En ell hem aportat l’article “Análisis de las auditorías de eficiencia hidráulica en Catalunya y comparativa entre modelos de gestión”, a partir del qual, posteriorment se’n va publicar aquest estudi al juliol, a càrrec de Dante Maschio Gastelaars, Enginyeria sense Fronteres (ESF); Txell Martí Lendinez, Enginyeria sense Fronteres (ESF); Isabel Palomera, Aigua És Vida; Francesc Sardà-Palomera, Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC); Lluís Basteiro Bertolí, Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP).

Les conclusions són clares: els municipis amb gestió pública de l’aigua perden menys aigua que els de gestió privada, i les auditories són una eina clau per millorar la transparència i l’eficiència en el servei.

Descarrega aquí “Desde la escasez hacia la reasignación social y ambiental del agua“.

Fira de llavors natives i criolles a Pirape’, al Paraguai

Un espai per a la sobirania alimentària i la defensa de la biodiversitat

A finals d’agost vam tenir l’oportunitat de participar en la Fira de Llavors Natives i Criolles, a la finca de Pirape’ (Edelira, km 57), al Paraguai. La fira, impulsada pel productor agroecològic Alfonso Maidana i la seva companya Albina Flores, es va celebrar en un entorn envoltat per extensos monocultius de soja. El contrast ens va fer sentir encara més la importància de promoure models agrícoles diversificats i sostenibles, i de defensar la biodiversitat agrícola.

Aquesta trobada anual reuneix persones compromeses amb la reproducció, el cuidat i l’intercanvi de llavors natives i criolles, promovent la sobirania alimentària i posant en valor els coneixements tradicionals. Durant la fira vam veure com s’oferien llavors, així com artesania indígena, amb l’objectiu de donar suport a les comunitats locals i reforçar la seva activitat econòmica.

La jornada va comptar amb la participació activa de la Xarxa de Guardianes i Guardianes de Llavors Natives i Criolles de Paraguai, així com de productors i productores locals. Va ser molt enriquidor poder participar en els espais d’intercanvi de llavors, on vam aprendre de les pràctiques ancestrals que garanteixen la continuïtat de la biodiversitat i l’accés a aliments sans i adaptats al territori.

Com a voluntàries d’Enginyeria Sense Fronteres, vam viure aquesta experiència com una oportunitat per aprendre de prop sobre pràctiques agroecològiques i comunitàries. Volíem comprendre millor com es treballa per la sobirania alimentària i la preservació de la biodiversitat local, i la fira ens ho va permetre en un ambient carregat de compromís i esperança.

Al llarg del dia es van compartir experiències sobre gestió comunitària de la terra, conservació de varietats agrícoles i pràctiques sostenibles. Ens va impressionar veure com aquests coneixements locals reforcen la capacitat de les comunitats per mantenir varietats autòctones davant l’expansió dels monocultius industrials.

En definitiva, la Fira de Llavors Natives i Criolles a Pirape’ és molt més que un espai d’intercanvi de llavors: és una plataforma que visibilitza i dona suport a les comunitats rurals i indígenes, promou la sobirania alimentària, preserva la biodiversitat i ensenya pràctiques agrícoles sostenibles que han estat mantingudes al llarg de generacions.

Mariona i Cristina, voluntàries als projectes al Paraguai amb Enginyeria Sense Fronteres

La veu que uneix al barri: la nostra experiència en la ràdio comunitària Tape Pyahu, al Paraguai

Una ràdio comunitària és molt més que una emissora. És l’altaveu d’un barri, un espai on els veïns i les veïnes es troben per a compartir, conèixer-se i unir les seves veus per una comunitat millor. En el Bañado Tacumbú d’Asunción, Tape Pyahu és aquest motor: una eina clau de comunicació popular que visibilitza la vida local i enforteix el teixit social.

Vam tenir l’honor de sumar-nos a aquesta conversa en el programa “La voz de la ribera“, on compartim un diàleg profund amb tres dels seus comunicadors. Més que una entrevista, va ser un intercanvi de visions en el qual vam poder sentir de primera mà la força de l’organització veïnal i la solidaritat que prioritza el benestar col·lectiu sobre l’individual.

En el debat, van sorgir els grans temes que marquen el dia a dia de Paraguai. Es va parlar dels contrastos entre la vida en el camp i la ciutat, però sobretot, de l’amenaça compartida que suposen els monocultius de soia i eucaliptus. Es va denunciar com aquest model, que beneficia a grans multinacionals, degrada la terra, amenaça la sobirania alimentària i posa en escac les formes de vida de les comunitats pageses.

Participar en espais com Tape Pyahu és fonamental per al nostre treball. Ens permet escoltar, aprendre i connectar amb les realitats locals des de les seves pròpies veus. Agraïm a la ràdio per obrir-nos els seus micròfons i reafirmem la importància de secundar i enfortir la comunicació popular com a pilar per a la transformació social.

Nova exposició: L’aigua allà i aquí

Sabies que l’aigua i el sanejament són un dret humà reconegut des del 2010? Tot i això, avui dia encara hi ha milions de persones arreu del món que no hi tenen accés en condicions segures i dignes. Aquesta vulneració del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament té conseqüències greus per a la salut, l’educació, la vida quotidiana i la dignitat de les persones, així com afectacions pel medi ambient. A més, no és una realitat que ens sigui aliena: en el nostre entorn més proper també tenim reptes importants pel que fa a la gestió i l’accés a l’aigua.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres presentem l’exposició “L’aigua allà i aquí”, una proposta que convida a reflexionar sobre la situació del dret humà a l’aigua i al sanejament arreu del món i també al nostre territori. L’exposició posa el focus en la interdependència entre el context global i el local, tot abordant qüestions com les desigualtats d’accés a l’aigua, la gestió, majoritàriament privada a Catalunya, l’impacte de l’emergència climàtica sobre els recursos hídrics, el paper de les empreses en la vulneració de drets ambientals i humans, i els reptes actuals per garantir aquest dret fonamental. A més, també dona visibilitat a moviments socials que defensen una gestió pública, transparent i democràtica de l’aigua.

Es tracta d’una exposició pensada per a mostrar quatre, sis o vuit plafons, segons els objectius i la capacitat de la sala a exposar. A més, pot anar acompanyada d’una xerrada explicativa que permet aprofundir en els continguts i generar espais de debat i aprenentatge col·lectiu.

“L’aigua allà i aquí” és una eina de sensibilització pensada per arribar a centres cívics, biblioteques, escoles, institucions i entitats compromeses amb els drets humans i la justícia ambiental. En un context de crisi ecològica i creixent mercantilització dels serveis bàsics, és urgent promoure espais per comprendre i defensar el dret a l’aigua com el que és: un bé comú, i no un privilegi per a uns quants.

Si t’agradaria portar aquesta exposició al teu municipi o saber-ne més, no dubtis a contactar amb nosaltres a aigua@esf-cat.org. Fem visible el dret a l’aigua, aquí i arreu.

Microconca de Laqueseaniega: una història de resistència i cura col·lectiva a Colòmbia

Des de Colòmbia, la Mar i l’Ainoa ens relaten la seva vivència amb el Comitè de Cuenca de Barbosa, al costat de la nostra contrapart Penca de Sábila.

El 30 de juliol vam tenir l’oportunitat de caminar per la microconca de Laqueseaniega, al municipi de Barbosa, en un recorregut organitzat pel Comitè de Cuenca i la Corporación Ecológica y Feminista Penca de Sábila. No va ser només una excursió: va ser una manera d’entrar en la memòria i en la lluita d’una comunitat que fa més de deu anys que treballa per recuperar el seu territori.

De camí, vam aprendre què és una microconca: una unitat natural que va des del naixement fins a la desembocadura d’una quebrada i que inclou boscos, finques, cultius i zones d’habitatge. Però més enllà de la definició, nosaltres la vam sentir com un organisme viu, fràgil i alhora resilient.

Mentre escoltàvem la història del comitè, vam entendre la magnitud del problema. Fa anys, els aiguamolls naturals d’aquesta zona havien estat destinats a pasturatge. Això va degradar els sòls, va fer desaparèixer fonts i va posar en risc l’aigua de l’aqüeducte local, d’on beu la comunitat. Amb el creixement demogràfic, la pressió va ser encara més gran.

El que més ens va impressionar, però, no va ser la gravetat del diagnòstic, sinó la resposta col·lectiva. Davant la pèrdua de l’aigua, veïns i veïnes van decidir cedir voluntàriament parts dels seus terrenys per reforestar-los amb espècies autòctones. Vam poder veure amb els nostres propis ulls aquests espais recuperats, que avui tornen a donar vida. I vam sentir l’orgull de la gent en explicar-nos que el treball voluntari, amb mans i energia compartida, ha anat donant fruits.

Més d’una dècada després, els resultats són palpables: les fonts han millorat, el bosc reneix i la comunitat s’ha enfortit. Nosaltres mateixos vam percebre la complicitat entre veïns, l’alegria de compartir coneixements i la convicció que el territori és de tothom.

En acabar el recorregut, ens vam quedar amb una idea clara: recuperar una microconca no és només plantar arbres, és recuperar la confiança en la força col·lectiva. A Laqueseaniega, l’aigua torna a brollar, i amb ella, una altra manera de viure i relacionar-nos amb la natura.