Cuina i resistència col·lectiva: el menjador de San Isidro com a espai de lluita per la sobirania alimentària

A principis d’agost, voluntàries d’Enginyeria Sense Fronteres vam visitar el menjador comunitari de San Isidro, al departament de San Pedro, Paraguai. Aquest menjador forma part d’un projecte impulsat per l’organització Conamuri, en el marc d’una aposta més àmplia per reforçar les xarxes de sobirania alimentària i els espais d’organització comunitària des d’una perspectiva agroecològica, feminista i popular.

L’espai és gestionat pel Comitè de Dones Productores de San Isidro, una organització nascuda l’any 2009 que ha esdevingut un pilar fonamental en la defensa del territori i en la construcció d’alternatives col·lectives a les condicions de precarietat i exclusió que afecten les comunitats rurals. Aquesta iniciativa comunitària no es limita a proveir aliments, sinó que es configura com un lloc d’encontre, suport mutu i resistència quotidiana, on les dones exerceixen un paper central en la sostenibilitat de la vida i la defensa del territori.

El menjador de San Isidro és un dels dos projectes aprovats en el marc d’una proposta de Conamuri que plantejava la creació de catorze menjadors comunitaris en diverses zones del país, amb l’objectiu de garantir una distribució justa entre comunitats indígenes i pageses. Malgrat les exigències burocràtiques i les traves institucionals —que sovint invisibilitzen i obstaculitzen les iniciatives populars—, el menjador ha pogut obrir les seves portes i oferir àpats dues vegades per setmana a dotze famílies del barri.

Més enllà de la cuina, el projecte inclou activitats d’autogestió com la producció de sabó i la preparació de chipa, que es venen en esdeveniments locals per recaptar fons. També es comercialitzen productes agrícoles com el cedró, la mandioca, el blat de moro o el plàtan, majoritàriament a Asunción, on els preus són més elevats. Aquestes pràctiques formen part d’una economia feminista i solidària, que desafia la lògica mercantilista i posa al centre les necessitats de la comunitat.

Durant la pandèmia, l’experiència de les ollas populares va demostrar la capacitat d’organització de les famílies per fer front a l’escassetat alimentària, reforçant els vincles comunitaris i establint les bases del menjador actual. Aquesta resposta col·lectiva va anar més enllà de l’emergència i es va consolidar com una eina per a la reproducció social i la defensa del dret a una alimentació digna.

Tot i els avenços, la comunitat encara ha de fer front a nombrosos reptes. Un d’ells és la dificultat d’implementar horts comunitaris degut a normatives que afavoreixen iniciatives individuals i posen traves a l’organització col·lectiva. Aquestes limitacions reflecteixen un model institucional que sovint no reconeix ni facilita els processos comunitaris d’autonomia alimentària.

A més, la presència de l’empresa IMPASA des de 2013 i l’expansió del monocultiu de soja i eucaliptus han tingut un fort impacte en la salut, el sòl i la biodiversitat del territori. En aquest context, el menjador no és només una resposta a la manca d’aliments, sinó una trinxera contra un model extractivista que destrueix vides i ecosistemes.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres celebrem aquesta experiència com un exemple de resistència organitzada i reafirmem el nostre compromís amb els processos comunitaris que defensen la justícia social, la sobirania alimentària i l’equitat de gènere en els territoris pagesos i indígenes del Paraguai.

Compartim algunes fotografies:

Aliances per la sobirania alimentària: recuperem l’hort comunitari del barri Temporal, a Asunción, Paraguai

Reactivem un espai agroecològic al barri Temporal d’Asunción, en aliança amb organitzacions locals, per promoure la sostenibilitat, la justícia ambiental i l’enfortiment comunitari.

Juntament amb representants de CAMSAT, CONAMURI i voluntàries dels Dominics, vam participar en una jornada col·lectiva per donar suport a la reactivació d’un hort comunitari ubicat al barri Temporal, una zona d’Asunción marcada per l’exclusió social i la manca d’accés a serveis bàsics.

Aquest hort forma part de l’espai agroecològic dissenyat en projectes anteriors, amb la voluntat de generar alternatives sostenibles que responguin a les necessitats alimentàries i socials del barri. L’espai compta amb un sistema de captació d’aigua de pluja, implementat amb la col·laboració d’Enginyeria Sense Fronteres en anys anteriors, que permet garantir el reg de manera autosuficient i ecològica.

Durant la jornada es van fer tasques de neteja, reordenació i preparació de la terra, amb l’objectiu de tornar-lo a posar en marxa com un espai viu, productiu i comunitari. Més enllà de les activitats concretes, el més valuós va ser l’intercanvi i la reflexió compartida sobre el dret a l’alimentació, la sobirania alimentària i el paper que tenen aquests espais en la construcció de barris més justos i habitables.

En contextos com el barri Temporal, on l’estat sovint no arriba amb polítiques públiques efectives, experiències com la d’aquest hort demostren que l’organització comunitària, el suport mutu i l’enfortiment de capacitats locals poden generar canvis reals i sostenibles. Els horts com aquest són molt més que producció d’aliments: són espais de resistència, aprenentatge, dignitat i futur.

Des d’Enginyeria Sense Fronteres continuarem acompanyant processos com aquest, aprenent de les comunitats, teixint aliances i posant la tecnologia al servei de la justícia social i ambiental.

Compartim algunes fotografies:

Rehabilitem un sistema de captació d’aigua de pluja al barri Temporal d’Asunción, al Paraguai

Una intervenció tècnica i comunitària per garantir l’accés a l’aigua, promoure l’ús sostenible dels recursos i enfortir l’autogestió al barri Temporal d’Asunción.

A finals de juliol, dues voluntàries d’Enginyeria Sense Fronteres vam dur a terme una actuació de seguiment i rehabilitació d’un sistema de captació d’aigua de pluja al barri Temporal d’Asunción. Aquest sistema havia estat implementat en projectes anteriors com a mesura per garantir l’accés a l’aigua en una zona que, durant les èpoques de sequera, sovint es queda sense subministrament.

Amb el suport de material cedit per Conamuri, es van poder reparar les fuites que presentaven les canonades, revisar la inclinació per assegurar un funcionament òptim i netejar les peces del sistema. L’activitat formava part del voluntariat internacional que estem fent a través Programa de Coneixement de la Realitat d’Enginyeria Sense Fronteres, i s’emmarcava dins l’objectiu de fer seguiment tècnic de les infraestructures desenvolupades en anys anteriors.

A més de la rehabilitació tècnica, es va mantenir un diàleg amb les persones referents de l’hort agroecològic pròxim per tal de promoure l’ús d’aquesta aigua per al reg. Aquest hort, també impulsat en el marc de projectes previs, és un espai comunitari clau per a la producció d’aliments sans i per al reforç del teixit social del barri.

El sistema rehabilitat funciona com a prova pilot per explorar alternatives sostenibles en contextos vulnerables. Actualment, al barri Temporal, l’aigua i l’electricitat no tenen cost econòmic per a les famílies, fet que algunes persones pensen que redueix la consciència sobre l’estalvi i el consum responsable. Tot i això, el nou barri que s’està construint per part de l’Estat preveu tarifació dels serveis bàsics, i experiències com aquesta poden servir de referent per a la gestió de recursos en el futur.

Aquest tipus d’actuacions mostren com l’enginyeria pot posar-se al servei de les comunitats, no només amb solucions tècniques, sinó també amb processos que fomenten la sobirania, la responsabilitat compartida i la justícia ambiental.

Compartim algunes fotografies:

Cascajo: l’aigua com a teixit de comunitat

Una visita a un aqüeducte comunitari de Marinilla (Colòmbia) que fa més de 40 anys que demostra que una altra manera de gestionar l’aigua és possible: amb cura, coneixement i compromís col·lectiu.

La Mar i l’Ainoa, voluntàries a Colòmbia dins el nostre Programa de Coneixement de la realitat ens expliquen la seva experiència visitant l’aqüeducte Cascajo acompanyades per Penca de Sábila:

Un camí rural ens porta fins a la vereda Cascajo, al municipi de Marinilla, Antioquia. Aquí, entre muntanyes verdes i cases escampades, l’aigua no arriba per una empresa multinacional, ni per cap concessió privada: arriba gràcies a l’esforç col·lectiu d’una comunitat que, des del 1975, ha sabut organitzar-se per garantir aquest dret fonamental.

Ens rep un dels enginyers responsables del sistema, que ens convida a conèixer de prop com funciona l’aqüeducte comunitari. Ens parla amb passió de la importància de prendre decisions basades en dades: “no es pot millorar allò que no es coneix”, ens diu, mentre ens mostra mapes detallats de les canonades, registres de cabals i informes analítics. Però, més enllà dels números, el que impressiona és la convicció que l’aigua es gestiona millor quan es fa des del territori, per la gent que hi viu.

Des de la captació de la quebrada fins a la planta de tractament, el recorregut ens mostra un sistema robust, cuidat, fruit d’anys d’aprenentatge i millora constant. La infraestructura combina processos físics i químics de tractament per garantir un subministrament segur i de qualitat a més de 1.800 famílies. Cada setmana es fan anàlisis a laboratoris locals per comprovar que els paràmetres essencials es mantenen dins dels estàndards sanitaris. Aquest control rigorós parla del respecte amb què la comunitat tracta l’aigua i la salut col·lectiva.

Però la gestió no acaba a les canonades. A prop de la planta hi ha un viver on es cultiven espècies per reforestar les vores de la quebrada. Entenen que protegir la font és tant o més important que mantenir la infraestructura. Evitar que s’assequi a l’estiu o que es desbordi a l’hivern depèn, en gran part, de preservar els ecosistemes que l’envolten. Aquí, la relació amb l’aigua és integral: tècnica, ecològica i comunitària.

Cascajo és avui una Comunitat Blava, un reconeixement internacional que premia les iniciatives que defensen l’aigua com a bé comú i rebutgen la seva mercantilització. Però aquí, aquests principis no són només discursos. Formen part de la vida quotidiana: del manteniment del sistema, dels espais de participació, dels vincles amb altres aqüeductes de la regió i de les aliances amb escoles i institucions.

La visita esdevé una lliçó de sobirania hídrica. Ens mostra que quan hi ha coneixement compartit, compromís social i respecte pel medi, la gestió comunitària no només és viable: és transformadora.

Intercanvi amb una comunitat indígena a Paso Yobai, al Paraguai

Quatre voluntàries d’Enginyeria Sense Fronteres visiten una comunitat a la zona rural de Guairá per conèixer les lluites del territori i explorar possibles aliances des de l’acompanyament tècnic.

El passat diumenge 20 de juliol, quatre voluntàries d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF) van visitar una comunitat indígena a la zona rural de Paso Yobai, al departament de Guairá. La trobada va comptar amb l’acompanyament d’Alicia Amarilla, representant de l’organització Conamuri, i la participació activa de diverses persones de la comunitat.

L’objectiu principal va ser compartir coneixements i experiències, apropar-se a la realitat del territori i començar a establir vincles que permetin explorar possibles col·laboracions futures. Durant la jornada es van identificar diversos reptes col·lectius, com les dificultats d’accés a la comunitat a causa de l’esfondrament del pont principal. Aquesta situació obliga les famílies a travessar terrenys privats, un problema que s’agreuja durant l’època de pluges, quan el nivell de l’aigua augmenta.

També es va conversar sobre l’impacte de l’activitat minera a la zona, que ha contaminat els sòls i ha dificultat la producció i comercialització d’herbes medicinals i de mate. Així mateix, es va posar de manifest la manca d’un sistema estructurat d’accés a l’aigua potable: actualment l’aigua s’extreu de pous, però no hi ha una xarxa formal de distribució.

Les persones de la comunitat van compartir coneixements sobre el seu dia a dia, vinculat majoritàriament a l’agricultura, i van alertar sobre el risc de pèrdua de la tradició artesanal. També van destacar la convivència del guaraní, la seva llengua originària, amb el castellà dins d’un model educatiu trilingüe.

Aquesta primera trobada va servir per conèixer millor les múltiples realitats que travessen les comunitats indígenes i per presentar ESF com una organització oberta a col·laborar des de l’escolta i el suport tècnic, en un marc de respecte i intercanvi. Un pas inicial cap a possibles camins compartits.

Compartim algunes fotografies:

Guardians de l’aigua: infància i naturalesa es troben en Orellana, Equador

Durant tres dies, nenes i nens de la Junta d’Aigua Unión i Progreso van viure un curs vacacional ple de jocs, titelles i aprenentatges per a cuidar l’aigua i el territori. Una experiència de sensibilització ambiental que va connectar la imaginació amb l’acció comunitària.

Entre riures, jocs, titelles entre altres activitats, nens i nenes la Junta d’Aigua Unión i Progreso del cantó de la Joya de los Sachas a Orellana, a l’Equador, van compartir un curs vacacional durant 3 dies on es va sensibilitzar perquè siguin Guardians de l’Aigua i siguin els qui ajudin a cuidar l’aigua en les seves llars i en la seva comunitat.

Amb una dinàmica trenca gel que intenta conèixer el compromís d’infància en la cura de l’aigua es va donar inici a la jornada de treball, seguidament compartim i vam donar a conèixer la Guia d’arbres per a nens i nenes, amb la finalitat de sensibilitzar a les 16 participants en el curs vacacional que es van mostrar molt emocionats d’escoltar les aventures de Amana en el seu rol de botànica on destaca la importància que tenen els arbres per a garantir el Dret Humà a l’Aigua en cadascuna de les nostres comunitats.

Després, torn del xou de Auka i Amana per a ensenyar als participants la importància de cuidar l’aigua i la naturalesa, com ens expliquen en la seva aventura. En la història es destaca la importància d’involucrar-nos en el treball comunitari per a cuidar l’aigua davant els efectes del canvi climàtic. El joc de l’aigua també va formar part dels recursos usats en la jornada, on es va reforçar l’après a través de preguntes i respostes amb l’ús de quadern de treball Cuidem l’Aigua.

Les participants es van mostrar molt entusiastes i van compartir les seves experiències comunitàries relacionades amb la cura de l’aigua i el medi ambient. Per a articular la teoria amb la pràctica, el tercer dia de la jornada ens dirigim al sistema d’aigua de la comunitat per a conrear al voltant de 250 plantes donades per la Prefectura d’Orellana.

Finalment, van compartir un bany en una font de la comunitat. Aquesta activitat es va desenvolupar en coordinació amb el Consorci de Juntes d’Aigua de Sucumbíos, Napo i Orellana, Prefectura d’Orellana i Enginyeria Sense Fronteres en el marc del projecte Gestió integral i inclusiva del cicle de l’aigua per a garantir el dret humà a l’aigua en l’Amazònia nord de l’Equador en un context de canvi climàtic – Fase 2.

Compartim algunes fotografies: