És possible garantir un mínim vital universal d’aigua a Catalunya?
Presentem un nou estudi on analitzem com la tarifació pot ajudar a fer efectiu el dret humà a l’aigua
A Enginyeria Sense Fronteres publiquem un estudi que posa al centre dues preguntes imprescindibles en un context d’augment generalitzat del preu de l’aigua i desigualtats creixents: podem implantar un mínim vital universal d’aigua a Catalunya? Quin tipus de tarifació pot fer possible la garantia del dret humà a l’aigua per a tothom?
Aquest treball s’emmarca dins la col·lecció ESFeres, una sèrie d’estudis que des d’Enginyeria Sense Fronteres impulsem per aportar anàlisi crítica, eines de reflexió i propostes transformadores per superar les desigualtats.
L’estudi analitza com diferents territoris del món han dissenyat i aplicat mesures de mínim vital o tarifació social amb l’objectiu d’assegurar que tothom tingui accés a l’aigua en condicions d’assequibilitat. L’aigua és un dret humà reconegut per les Nacions Unides, però molt sovint el preu de l’aigua és un limitant a la garantia d’aquest dret. Per aquest motiu és cabdal analitzar les mesures de tarifació que busquen superar aquesta barrera.
Després d’analitzar diferents eines aplicades a França (Lió), Bèlgica (Flandes), Equador, Bogotà, Medellín o Ciutat del Cap, hem revisat l’estat de l’art de la tarifació a Catalunya i hem proposat millores recollint les bones pràctiques que hem trobat amb els casos analitzats.
Amb aquest estudi hem establert una diferenciació conceptual entre tarifació social i mínim vital. Ambdues mesures busquen garantir en condicions d’assequibilitat el volum necessari per cobrir les necessitats bàsiques amb dignitat. Però quan aquesta mesura s’ofereix de manera universal i gratuïta (o gairebé), parlem pròpiament de mínim vital. En canvi, quan s’adreça només a la població en situació de vulnerabilitat econòmica, parlem de tarifa social.
La hipòtesi amb la qual iniciem l’estudi és que un mínim vital universal d’accés automàtic pot superar algunes de les dificultats que suposen les tarifes socials a Catalunya: (1) només una part molt petita de les persones potencialment beneficiàries gaudeixen de l’ajut; (2) els Serveis Socials, històricament desbordats, representen un coll d’ampolla donat que han d’acreditar la situació de vulnerabilitat; i (3) la potestat municipal en l’establiment de les tarifes socials genera greuges comparatius entre municipis.
L’estudi analitza també el marc legal i institucional espanyol i català, per concloure que un marc normatiu estatal o autonòmic que estableixi un denominador comú en l’establiment dels mínims vitals (o tarifes socials) és necessari per assegurar el principi de no discriminació. Això és possible competencialment donat que no envaeix la competència dels municipis de formular les seves tarifes i mecanismes d’ajut social.
Finalment, l’estudi ofereix un primer de full de ruta per pensar com es podria avançar cap a un mínim vital universal a Catalunya. Quins volums considerar, com finançar-los, com assegurar que la mesura no generi desigualtats, quina governança podria acompanyar-la i com fer que el sistema sigui transparent, sostenible i coherent amb el dret humà a l’aigua. Aquest estudi no és una proposta tancada, sinó una invitació a obrir el debat amb criteris, dades i experiències comparades.
Per aprofundir en totes aquestes qüestions i conèixer els detalls de les experiències internacionals analitzades, et convidem a descarregar i llegir l’estudi complet.
