La Directiva Marc de l’Aigua en revisió: què ens hi juguem realment?
El 10 de desembre la Comissió Europea va publicar la Comunicació “Simplificar per assolir una competitivitat sostenible”. En aquest marc, s’anuncia que la Directiva Marc de l’Aigua (DMA) serà examinada i revisada com a molt tard el segon trimestre de 2026.
Pot semblar un debat tècnic, llunyà i poc mediàtic. Però, com es va assenyalar a la sessió recent de Veus de l’Aigua, organitzada per Aigua és Vida, sovint allò que sembla menys “sexi” és precisament el que té més transcendència.
La Directiva Marc de l’Aigua no és una peça burocràtica. És l’instrument que, des de l’any 2000, ha actuat com a escut legal per protegir rius, aqüífers, zones humides i aigües costaneres arreu d’Europa.
Per què existeix la Directiva?
La DMA neix perquè, a finals del segle XX, el deteriorament dels ecosistemes aquàtics continuava malgrat les directives sectorials existents. Calia un canvi de paradigma.
La Directiva estableix que l’aigua no és un bé comercial com els altres, sinó un patrimoni que cal protegir. Introdueix el principi de no deteriorament, el principi de precaució i el de qui contamina paga. Organitza la planificació per conques hidrogràfiques i obliga a garantir la participació pública en la presa de decisions.
El 2020, la pròpia Comissió Europea va realitzar una avaluació exhaustiva (Fitness Check) i va concloure que la Directiva és adequada per assolir els seus objectius. El problema identificat no era la norma, sinó la seva aplicació insuficient.
No hi ha una base científica que indiqui que la Directiva sigui inadequada.
Una revisió en nom de la competitivitat
La revisió anunciada per la Comissió s’inscriu en una agenda orientada a reforçar la competitivitat europea, especialment en el marc del RESource EU Action Plan, vinculat a l’accés a matèries primeres estratègiques.
En la sessió de Veus de l’Aigua es va exposar que sectors com la indústria minera i extractiva han traslladat a les institucions europees la necessitat de “flexibilitzar” determinats aspectes centrals de la Directiva, especialment el règim d’excepcions i el principi de no deteriorament.
Si aquests límits es relaxen de manera generalitzada, la norma podria conservar la seva forma però perdre capacitat real de protecció.
I tot això què implica per a nosaltres?
La Directiva no és una norma abstracta. A Catalunya i a l’Estat espanyol ha estat una eina jurídica central per defensar rius i aqüífers.
Ha servit per fixar cabals ecològics, impugnar plans hidrològics i denunciar la sobreexplotació de masses d’aigua. L’índex d’explotació hídrica situa Catalunya en un 31%, una situació d’estrès hídric que no és una opinió sinó una dada oficial.
Sense aquest marc europeu, moltes d’aquestes lluites haurien estat molt més febles.
No és un debat tècnic, és un debat de prioritats
La Directiva parteix d’una idea molt concreta: la protecció dels ecosistemes aquàtics no és un luxe ambientalista, sinó una condició per a la salut pública i per a la vida mateixa.
Quan es planteja flexibilitzar el principi de no deteriorament en nom de la competitivitat, el que es posa sobre la taula és una jerarquia de prioritats. Qui assumeix els costos? Qui decideix què és “estratègic”? Quin marge de deteriorament es considera acceptable?
Si aquest marc s’afebleix, no només canvia una norma: es desplaça l’equilibri entre interès general i interessos sectorials.
El que ve ara
La Comissió Europea ha anunciat un calendari que inclou orientacions tècniques, un període de consulta pública i, posteriorment, una proposta formal de revisió.
Aquest procés serà decisiu. No només per la lletra concreta de la Directiva, sinó pel precedent que estableixi. En un context en què encara no s’han assolit els objectius ambientals fixats, qualsevol reforma hauria de basar-se en evidència científica, transparència i participació real.
Des d’Enginyeria Sense Fronteres defensem que la revisió no pot convertir-se en una regressió ambiental. L’aigua és un dret humà i un bé comú, no una variable ajustable en funció de cicles econòmics o interessos sectorials.
Enginyeria Sense Fronteres forma part del Moviment Europeu de l’Aigua, una xarxa d’organitzacions de diversos països que ha acordat prioritzar durant el 2026 la defensa de la Directiva Marc de l’Aigua davant les pressions per debilitar-la. El que està en joc no és només una norma sectorial, sinó el marc comú que protegeix els rius i aqüífers a escala europea.
En coherència amb aquest posicionament, ens sumem a la campanya europea #HandsOffNature, que reclama que la protecció de l’aigua i de la natura no es retalli en nom de la competitivitat ni d’interessos a curt termini.
Manifest
En paral·lel, diverses organitzacions socials i ambientals hem començat a impulsar un manifest per defensar la Directiva Marc de l’Aigua davant el risc de regressió ambiental. El text alerta que una reforma orientada a “simplificar” la normativa podria debilitar el principi de no deteriorament i reduir la capacitat de protegir rius, aqüífers i ecosistemes aquàtics.
En aquesta primera fase s’estan recollint adhesions de persones de l’àmbit científic i acadèmic o amb trajectòria en la gestió de l’aigua, així com d’organitzacions socials, ambientals, acadèmiques i administracions públiques. El termini per adherir-s’hi és el 15 de març.
Podeu consultar el text complet del manifest i sumar-vos a les adhesions aquí:
📄 Descarregar el manifest en PDF
✍️ Formulari d’adhesions
Acte al Parlament Europeu
A més, el 24 de març se celebrarà al Parlament Europeu una jornada pública sobre la defensa de la Directiva Marc de l’Aigua, coorganitzada per diversos grups polítics europeus. La sessió reunirà representants d’organitzacions ambientals, juristes especialitzats i responsables de gestió pública de l’aigua per analitzar els riscos associats a la seva revisió i reforçar la defensa del marc europeu de protecció de l’aigua.
Entre les persones participants hi haurà representants de l’European Environmental Bureau, ClientEarth, Eau de Paris i Enginyeria Sense Fronteres. Inscripcions aquí.
En territoris amb estrès hídric estructural com el nostre, rebaixar estàndards ambientals no és una solució. El repte no és simplificar la protecció, sinó garantir-ne el compliment efectiu.
La protecció de l’aigua i de la natura no és negociable. I la seva defensa no és només institucional: és també social i democràtica.
El futur de l’aigua a Europa també es decideix ara.
