Definicions de la Campanya “Aigua un Dret i no una Mercaderia”

Accés a l’aigua

És l’accés sostenible a una font d’aigua millorada, és a dir, potable amb quantitat i qualitat suficients. La font millorada ha de situar-se a menys de 250 metres de la casa, el cost d’aquesta aigua no ha de suposar més del 3% de la renda familiar i hem de tenir accés a tota la informació relativa a la gestió del recurs. Aquesta font millorada pot ser aigua canalitzada, una font pública, una perforació, un pou ben protegit o aigua de pluja ben recollida. No s’inclou l’aigua proporcionada per venedors, vehicles cisterna, aigua embotellada o fonts i pous desprotegits.

Sanejament sostenible

És l’accés a instal·lacions de tractament de residus com clavegueram, fosses sèptiques, latrina simple o millorada de forat ventilades, a condició que no siguin públiques, així com un correcte manteniment d’aquestes instal·lacions.

Aigua vida

L’aigua vida com a aliment de l’home: hem de garantir un accés universal i assequible per a tota la humanitat. També l’aigua vida com a aliment de la naturalesa, dels rius i aqüífers sans, l’aigua vida com a aliment del món i com a aliment indispensable perquè aquest planeta pugui seguir vivint, amb la seva biodiversitat i riquesa ecològica. Així mateix, també haurem de garantir el dret a la sostenibilitat dels ecosistemes aquàtics perquè sense aquest dret no podrem garantir l’aigua vida per a les futures generacions.

Aigua social

Tenir a l’abast aigua potable i salubre a les nostres cases durant tot el dia, no és un dret humà, però sí que és un dret social. Les activitats socials basades en l’ús d’aigua-social han de ser considerades d’interès general i, per tant, protegides per la comunitat. Un consum social que haurà de tenir un cost, ja que no és un dret humà, però reduït, ja que és d’interès general. Aigua per a una vida en societat que ha de basar-se en els principis de sostenibilitat, per la qual cosa els límits d’aquest consum no han de ser econòmics sinó mediambientals i ètics.

Aigua negoci

L’aigua negoci, la trobem quan han estat cobertes les necessitats anteriors i encara existeix un excedent d’aigua dins dels límits de sostenibilitat del recurs. També neix de la comprensió que en la societat actual existeixen moltes activitats econòmiques que necessiten aquest recurs. És important destacar que aquestes activitats persegueixen un benefici econòmic particular, per la qual cosa no poden ser considerades ni un dret humà ni social, atès que neixen d’un interès particular i no general. Per aquest motiu aquest consum no ha de finançar-se amb diners públics i haurà de tenir un cost elevat, ja que no contribueix ni a la dignitat humana ni a la vida en societat, sinó que principalment respon a un afany lucratiu.

Quan els interessos econòmics fan passar primer l’aigua negoci davant d’altres usos, vitals o socials per a la societat i els ecosistemes, diem que es produeix un procés de mercantilització, atès que l’aigua està sent tractada com una mercaderia i s’està especulant amb un dret humà bàsic o amb el deure de garantir la vida dels ecosistemes. També entrem en la mercantilització quan no existeixen límits mediambientals i ètics per al consum d’aigua sinó únicament límits econòmics.

La privatització

Entenem per privatització de l’aigua el procés pel qual les empreses privades amb finalitats de lucre assumeixen la responsabilitat de la gestió del servei sota diferents formes; en canvi, per mercantilització del recurs entenem el fet que l’aigua cotitzi el seu preu en el lliure mercat i existeixi la possibilitat d’especulació o quan la mateixa gestió del recurs es basa en polítiques mercantils i en la recerca de beneficis. També identifiquem mercantilització quan els ecosistemes aquàtics passen a regir-se per principis econòmics i no ètics o mediambientals.

Així, les polítiques privatitzadores que neixen del Consens de Washington en el sector de l’aigua es resumeixen perfectament en els quatre punts següents:

  • Els recursos hídrics s’han d’assignar seguint principis de mercat.
  • Tal com recull la Declaració de Dublín, els serveis d’aigua i sanejament s’han de considerar com un bé econòmic.
  • Els usuaris d’aquests serveis són consumidors, i tenen dret a aquest servei en tant que clients.
  • Els serveis d’aigua i sanejament han de ser subministrats per operadors privats, que sempre seran més eficients que els operadors públics. Com més petita sigui la regulació, més eficient serà un operador privat.

Torna a l’ideari de la Campanya d’Aigua