El boom del gas i del carbó a Moçambic: oportunitat o maledicció?
  • dscf8529
  • dscf8549
  • dscf8550
  • dscf8571
  • dscf8580

El recent descobriment d’enormes reserves de gas i carbó a Moçambic ha disparat la seva economia i l’ha catapultat a les portades dels diaris internacionals amb creatius titulars. Però a la vegada, l’explotació d’aquests preats recursos naturals comporta greus conflictes i sovint la vulneració del drets de les comunitats.

“Aquí el futur és incert. Ningú sap què passarà demà, perquè totes les persones estan desesperades. Tot allò que ens van prometre no ho veiem, només veiem una set tremenda”. El relat de Sergio Honorio ens arriba de la província de Tete, al nord-oest de Moçambic. El 2013 l’apertura de la mina de Benga va obligar-lo, a ell i a més de 350 famílies, a deixar les seves cases a les fèrtils planures de Capanga per anar a Mualadzi, una localitat aïllada i polsegosa on les parades del mercat resten buides perquè de la terra gairebé no en surt res.

La seva és una de les moltes històries que ens parlen de la paradoxa que viu Moçambic des que se sap que el país té grans reserves de gas i carbó. Per una banda, les brillants xifres macroeconòmiques senyalen  l’imparable creixement del PIB i de les inversions, que fan de Moçambic –per a molts– un exemple d’èxit econòmic. Però, per l’altra, aquests recursos són l’arrel de promeses frustrades d’una vida millor, de vulneracions dels drets de les comunitats i de cruels desastres humanitaris.

El somni de El Dorado comença a principis d’aquest segle, quan es troben a Tete grans reserves de carbó. La quantitat i l’alta qualitat del mineral prometen convertir el país en un dels deu principals exportadors del món en poc temps. Mentre el govern moçambiquès promet transformar el carbó en desenvolupament i riquesa, els avantatges impositius i contractuals atrauen a Tete a nombroses multinacionals, com Rio Tinto i Vale, àvides d’aprofitar la demanda energètica d’economies emergents com Xina i Índia.

Les males notícies van ser per a les comunitats. Moltes famílies van haver de deixar les cases i les terres per marxar a llocs on, segons denuncien les organitzacions socials, es vulneren els seus drets d’aigua, alimentació i habitatge, sense oportunitats de feina, transport o serveis bàsics. A Capanga, Sergio i els seus veïns treballaven les terres regades pels rius Zambeze i Ruvuboe. A Mualadzi, les empreses els hi van fer cases de maó i zinc en comptes de les seves senzilles palhotas, però en una terra aïllada, no conreable i sense aigua. Como es preguntava l’organització Human Rights Watch en el títol del seu informe sobre la mineria de carbó del 2013, “De què serveix una casa sense menjar?.

A l’extrem nord del país, molt a prop de la frontera amb Tanzània, a la província de Cabo Delgado, es va fer l’altra gran troballa: bilions de metres cúbics (les xifres ballen d’entre 2,8 fins a 4 bilions) de gas natural, potser la reserva marina més gran d’aquest recurs. El descobriment també ha generat immenses expectatives, entre el govern del país i les empreses estrangeres, incloses les espanyoles, que en els darrers anys han organitzat tours i missions comercials i des del 2015 tenen una Cambra de Comerç al país.

L’explotació del gas, en mans de dues multinacionals, l’americana Anadarko i l’italiana ENI, és un megaprojecte que suposarà per a Moçambic un nou repte. Primer per les pròpies dimensions: sota el mar es construiran pous i gasoductes, i a terra es faran tancs d’emmagatzematge, més gasoductes i una gran plata liquadora de gas de 4.580 hectàrees (gairebé la meitat de la superfície de Barcelona). Això implicarà un procés de reassentament més complex que tots els fets fins ara, perquè aquí seran unes 460 famílies d’agricultors i pescadors que perdran l’accés a les terres i al mar, i que seran integrats en una altra comunitat. I segon, perquè Cabo Delgado té els pitjors indicadors de desenvolupament humà de tot el país, i per això el projecte pot servir de revulsiu per sortir de la pobresa però també pot aprofundir en les desigualtats.

El projecte de gas es troba en la primera fase de prospecció (la implementació i la construcció de la planta liquadora estan previstes per l’any 2018), però aquesta ja ha estat controvertida i les organitzacions socials denuncien que s’han vulnerat la llei i els drets de participació i consulta de les comunitats afectades.

Tomás Vieira, director de Sekelekani, plataforma de comunicació que dóna veu a les comunitats, estima que, al ritme actual, per a l’any 2018 prop de 30.000 persones hauran estat reassentades a tot el país arran dels projectes extractius. I amb aquest model de reassentament, “on s’ignora el dret de plena participació de les comunitats en la planificació del seu futur (…) el desplaçament de milers de camperols pot transformar-se en una incubadora de nous focus de conflicte i inestabilitat social”.

A la pregunta de si els recursos extractius són oportunitat o maledicció, Vieira té l’esperança que siguin el motor de desenvolupament del país. “Això implica una política i una estratègia fortes, perquè el sector extractiu és molt complex i la influència del mercat molt alta. Si això no es corregeix, i no hi ha transparència i bona gestió, els recursos poden convertir-se en una maledicció.”

Però fins ara, la tendència apunta cap aquesta darrera opció. En els darrers anys, mentre la riquesa nacional gairebé s’ha doblat, el percentatge de pobres es manté quasi inalterat en torn al 54% de la població. Malgrat el que diu el PIB (que en els darrers anys ha crescut entre més del 6 i més del 7%, i s’espera que en 2017 ho faci al 7,5%), el país ocupa el lloc 180 en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU de 188 països.

Moçambic té encara greus problemes en contra, com la debilitat institucional, la corrupció, la inestabilitat política o la forta tradició administrativa centralitzada. I més enllà d’aquests factors interns, un es planteja si allò que estarà equivocat serà el model, un model que entén desenvolupament com creixement econòmic, que actua com si els recursos fossin infinits i on els drets de les persones com Sergio, que lluiten des de fa tres anys per “tenir menjar, aigua i treball, i ser l’orgull dels nets”, queden oblidats sota els beneficis econòmics.

Article publicat el dilluns 04/11/2016 a Regió 7

Text: Elena Calzada. ESF

Fotos: Sara García. ESF