Resposta davant la denúncia d’“Abogados Catalanes por la Constitución”: una acusació sense fonamentació jurídica ni ètica
El passat 15 de març alguns mitjans de comunicació van publicar que s’havia presentat una denúncia davant de Fiscalia que implica les nostres entitats i es signa sota la denominació d’”Abogados catalanes por la Constitución”, una entitat vinculada a Societat Civil Catalana i els grans poders econòmics que fa ús del poder judicial per perjudicar els seus adversaris polítics.
Sobre els fets que es denuncien
La denúncia atribueix possibles delictes a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, la regidora Laura Pérez, les ex-regidores Laia Ortiz i Gala Pin i la directora de l’Observatori DESC, Irene Escorihuela, en relació amb un conveni de col·laboració que es desenvolupa des de 2012 -per tant, previ a l’arribada de Barcelona en Comú a l’Ajuntament- i que està justificat i auditat anualment.
Com en altres ocasions, com a entitats que treballem en la defensa dels drets socials, ens preguntem si val la pena adreçar algun tipus d’esforç a respondre una acció mancada d’una mínima raonabilitat jurídica i, en conseqüència, d’una mínima actitud ètica. Ara bé, la novetat aquesta vegada és el mitjà que s’utilitza: ja no estem davant d’una informació aïllada, no contrastada i posteriorment difosa per xarxes o per algun diari, sinó que el soroll es vol crear a través d’acusacions greus de tipus penal, podríem dir fent ús del lawfare. Sigui com sigui, ens limitarem una vegada més a exposar una senzilla explicació que, en condicions normals, hauria de servir per esgotar el recorregut d’aquest tipus d’actuacions.
No és la primera vegada que aquestes campanyes polítiques de desprestigi, sovint orquestrades pels lobbies econòmics, embruten la feina de defensa de drets que fem les entitats de drets humans. Més enllà de l’evident atac polític a l’Ajuntament de Barcelona, aquesta denúncia, 9 anys després de l’inici del projecte, no la podem deslligar de la tasca de les entitats sotasignants i altres col·lectius en defensa de l’habitatge i l’energia. És evident que es vol coartar la feina dels moviments socials que lluiten per garantir drets per a totes.
El nostre paper com a organitzacions de defensa dels drets humans
Aquest cop han estat quatre les entitats socials a les quals es pretén perjudicar. L’Observatori DESC és una organització amb més de 20 anys de vida que és internacionalment reconeguda per la vàlua de la seva tasca en defensa dels drets humans en general i dels drets socials en particular. En el marc d’aquesta trajectòria, l’any 2012, durant el mandat de Xavier Trias (CiU), l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un conveni de col·laboració que ha estat reeditat fins arribar a l’actualitat i que ha permès un intens treball al voltant de la defensa del dret a l’habitatge i als subministraments bàsics. Així doncs, l’actual consistori únicament ha continuat un projecte que ja portava en execució 4 anys, atès que la situació d’emergència habitacional i pobresa energètica es perpetuava a la ciutat.
Cal recordar que, en les darreres edicions, aquest projecte ha enxarxat la feina de l’Observatori DESC i d’Enginyeria Sense Fronteres, associació amb més de 25 anys de trajectòria que treballa per garantir l’accés universal als serveis bàsics, acompanyant el canvi social i l’enfortiment de les poblacions. Conjuntament amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca de Barcelona i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, hem abordat la problemàtica de les vulneracions del dret a l’habitatge i la pobresa energètica.
El projecte “Dret a l’habitatge i a l’energia: empoderament col·lectiu i assessorament jurídic social” té com a finalitat oferir respostes a persones i/o famílies que es troben immerses o ja han patit processos de desnonaments o bé que es troben en risc de patir-lo, així com aquelles que no poden garantir l’accés als seus drets energètics. Com a aportació ben tangible, les actuacions que inclou el projecte permeten: disposar d’una base de dades estadística sobre les vulneracions diàries d’aquests drets, realitzar recerca; publicar informes anuals sobre l’estat del dret a l’habitatge i a l’energia (consulteu aquí el darrer); analitzar i fer incidència sobre les noves lleis o polítiques que poden vulnerar drets o que poden protegir-los; col·laborar a formular propostes legals i de política pública per la garantia d’aquests; elaborar documents amb eines jurídiques per defensar el dret a l’habitatge i l’energia; identificar els actors i interessos que controlen el mercat de l’habitatge i l’energia; reforçar en xarxes internacionals la protecció d’aquests drets, etc.
Sobre les subvencions a projectes
Els convenis són mecanismes de col·laboració recollits per llei i àmpliament coneguts (Llei 26/2010, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya i Llei 40/2015, de règim jurídic del sector públic) que els ajuntaments i totes les administracions públiques tenen al seu abast com a eina per abordar el compliment de les seves competències, comptant amb la feina d’entitats socials o de qualsevol tipus. L’Ajuntament de Barcelona té actualment convenis amb diverses entitats socials, culturals i d’altres, que es poden consultar al registre administratiu corresponent, a més de subvencions en règim de concurrència competitiva. La seva aplicació comporta un estricte procediment periòdic de justificació, amb el filtre d’una auditoria independent, el qual les diferents reedicions del projecte han superat sense cap tipus d’incident, incloent el control dels diferents grups polítics amb representació al Ple del consistori.
Pensem que no cal alimentar una nova polèmica artificial. En el propi escrit de denúncia, de la seva total inconsistència es conclou una intencionalitat merament política i un ús esbiaixat de les denúncies davant la Fiscalia. Les entitats socials som aquí afectades per danys col·laterals, però estem orgulloses i convençudes de la feina que fa el sector social i que des de les administracions s’hi doni suport.
Lamentem per tant l’actuació de l’associació “Abogados Catalanes por la Constitución”, que suposa un nou intent de debilitar la defensa dels drets socials d’amplis sectors de la població i la capacitat per qüestionar els interessos de determinats actors privilegiats. Estem, però, convençudes que aquests intents no tindran més ressò del que mereixen. Qualsevol persona que vulgui conèixer a fons la tasca que realitzem pot consultar les nostres webs (web Enginyeria Sense Fronteres, web Observatori DESC, web PAH Barcelona, web Aliança contra la Pobresa Energètica).
Presentem en castellà l’ESFeres 15: Com garantir l’assequibilitat del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament mitjançant les tarifes
Aquest estudi pretén analitzar en una petita mostra de municipis si l’estructura tarifària i el preu que els habitants d’aquestes localitats paguen per la factura de l’aigua permet el compliment de la garantia del dret humà a l’aigua. Per això es considera tant l’estructura tarifària i els preus aplicats de forma general, com l’existència de mesures a aplicar en casos de dificultats econòmiques.
La traducció al castellà ha estat possible gràcies a la col·laboració amb l’AECID i Mundubat.
La crisi sanitària de la Covid19 a El Salvador
La història d’El Salvador ve caracteritzada per constants conflictes interns pel territori, essent la Guerra Civil acabada el 1992 la darrera confrontació bèl·lica rellevant. Avui dia, el país afronta l’existència de les maras que tenen com a objectiu el control sobre els territoris. En aquest context i la manca de regulació estatal, el dret humà a l’aigua no està garantit i hi ha una clara vulneració que es pot il·lustrar amb els següents exemples:
- Fins el 2016, el 40% de la població de Nejapa no té accés a aigua potable, tot i que la regió abasta el segon aqüífer més gran del país. El recurs és privatitzat per la Coca-cola, entre d’altres.
- El 2017 es prohibeix la mineria metàl·lica al país, ja que la indústria és causant de la contaminació de les aigües, tot deixant la població sense recurs.
- Tot i existir una Ley Integral del Agua redactada aquesta encara no ha estat aprovada
El Salvador és un país centreamericà que es troba lluny d’assolir una verdadera seguretat hídrica. En general, el problema de l’abastament d’aigua potable de les col·lectivitats rurals és més difícil que el de les ciutats. La dispersió de la població i la manca d’un pla estatal, així com l’escassa voluntat política, són alguns factors que aguditzen i compliquen considerablement la solució del problema. A més, el seu marc jurídic i institucional es troba fragmentat i genera un xoc de competències entre entitats. El Salvador necessita una llei que asseguri a la ciutadania el dret a l’aigua.
Taula comparativa d’El Salvador i Catalunya de dades demogràfiques i sobre el recurs hídric.
PRECEDENTS POLÍTICS 2019
En el context polític de 2019, s’ha agreujat la situació sobretot per les retallades en el sector de la sanitat, per l’increment de desigualtats a causa de les retallades al sector social i pel silenci davant les desaparicions i assassinats.
El juny de 2019 inicia amb una victòria electoral del candidat de dretes Nayib Bukele. Durant el seu mandat s’han produït diversos fets en detriment de la població i els seus drets:
- Deficient gestió en els àmbits de SALUT I D’AIGUA: Desmantellament de la Reforma Integral de Salut: tancament d’Equips Comunitaris de Salut (ECOS) i acomiadament del personal encarregat de les estratègies de control de malalties. Les morts a finals del 2019 per dengue, pneumònia i diarrea augmenten una mitjana del 46% respecte finals de 2018.
- Silenci davant la INSEGURETAT CIVIL: No posicionament envers les persones migrants (inclosos infants) detingudes, perseguides i engarjolades a la frontera dels EEUU. Durant l’any 2019 hi ha 2.390 assassinats i 3.202 persones reportades com a desaparegudes. No hi ha dades de la quantitat de persones desaparegudes que després són trobades amb vida.
- Retallades als SERVEIS BÀSICS: Es produeix un encariment dels subministraments bàsics: El gas s’encareix per unes 100.000 famílies, en retallar 9 milions de dòlars de subsidi.
- Increment de les DESIGUALTATS: El tancament de cinc secretaries de Casa Presidencial dedicades a l’àrea social. Desmuntatge de programes socials i econòmics per la població vulnerable. El Govern de Bukele colpeja 20 programes: 15 es tanquen i 5 tenen retallades pressupostàries, tot i que alguns per llei no es poden tocar. Al juny, en acomiadar personal públic i retallar en serveis i sous, la població es veu afectada monetàriament i hi ha una desaccelerada econòmica, amb gran afectació a les classes mitjanes i baixes.
- Manca de TRANSPARÈNCIA: Anunci d’obres públiques de manera precipitada (quatre dies després de la presa de possessió). Préstec de 389 MUSD del Fons Monetari Internacional (FMI).
DURANT LA COVID-19
La crisi sanitària de la COVID-19 no s’ha gestionat de la manera òptima: s’ha aprofitat per fer polítiques de repressió i de divisió dins la societat. Un exemple molt clar és que el número d’infectats i la quantitat de persones tancades en centres de quarantena no es correspon de manera proporcional. I és que 7/10 salvadorencs viu de l’economia informal i s’han vist forçats a incomplir la quarentena domiciliar decretada per l’estat, qui no té suficient partida pressupostària per a mitigar la crisi. Les Juntes d’Aigua (JdA) s’han vist afectades per la suspensió de pagaments de serveis bàsics anunciada el 18 de març. Les JdA operen autogestionadament sense superàvit i la suspensió del seu pagament implica que no es pugui garantir la cloració de l’aigua per tal de potabilitzar-la
SALUT: No es garanteix el dret sanitari: Manca material i equips mèdics, els serveis d’atenció telefònic es troben col·lapsats, manca difusió i sensibilització a la població sobre mesures d’higiene, així com recursos pel sanejament, no se sectoritza als centres de quarentena (CCC)… Tot i que el 100% de CCC compten amb accés a inodors i rentamans, es desconeix en quines condicions estan i si hi ha instal·lacions per a dutxar-se. Per tots aquests motius, es requereix la intervenció internacional, on diverses ONGs (UNICEF, PROVIDA, EDUCO, Cruz Roja… ) aporten els seus recursos.
ALIMENTACIÓ: Es detecten 630.000 persones amb inseguretat alimentària. Els col·lectius més afectats són els petits productors i jornalers de cafè, aqüicultors i pescadors. El 46% de tota la població investigada gasta més de el 75% de l’ingrés familiar en aliments. Tot i haver ajudes per part del govern, com ara el Programa de Bienestar Social, no són suficients i arriben amb retard per a moltes famílies.
SEGURETAT CIVIL: Augmenta la inseguretat nacional: Increment de les deportacions nord-americanes i CCC col·lapsats, detencions arbitràries segons perfil ètnic, manca de transparència als centres de quarentena, manca de mecanismes de denúncia de violacions als DDHH…
AIGUA: Més del 20% de la població rural és proveïda per Juntes Rurals d’Aigua (JRA), el funcionament del qual depèn del pagament mensual efectuat pels usuaris. Com que no és efectiu, hi ha risc de suspensió del servei a les llars. Les JRA no compten amb un suport econòmic que els permeti garantir el seu funcionament regular sense ingressos
ECONOMIA: 7/10 salvadorenys viu de l’economia informal. La situació fiscal és cada cop més restrictiva per finançar mesures com ara la sustentació de llocs de treball, o la promoció d’inversions. Per tant, cal precisar els grups amb majors condicions de vulnerabilitat per ser atesos prioritàriament. Malgrat això, la capacitat pressupostària estatal està endeutada per 30 anys amb el FMI i, per això, està limitada
DADES
Les dades mostren com s’ha aprofitat la pandèmia per controlar el dret al lliure moviment. La taxa de mortalitat no supera el 3%
Presentem la memòria d’activitats i econòmica 2019. Un recull dels projectes i campanyes que hem dut a terme al llarg de l’any passat.
Presentem com cada any, la memòria d’activitats de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF), una fotografia de tot el que hem fet, pensat i provocat juntes des de la nostra entitat durant l’any 2019.
Ha estat un any en què hem produït videoclips, estudis, documentals, mobilitzacions, obres de teatre. Hem estat a fires, cinemes, mercats, abocadors. Hem caminat per rius, muntanyes, barris. Hem parlat a juntes comunitàries, oficines elèctriques, parlaments, ràdios. Hem treballat amb la nostra gent de l’Equador, del Perú, El Salvador i Moçambic, a Catalunya, a l’Estat i a Europa, amb companyes i companys de tot el món, gràcies a totes les xarxes, aliances i complicitats en les que ens recolzem. Enguany, fins i tot, hem pensat que calia fer un pas endavant i aproximar-nos a un país com Colòmbia, immers en un complicadíssim però necessari procés de pau, en el que potser podem aportar el nostre granet de sorra. I malgrat això, tot és poc per aconseguir els canvis que pensem que cal generar en aquest món per acabar amb les injustícies i les desigualtats.
Però el 2019 és l’any que vam ser conscients que el nostre temps s’acabava com a societat. Per fi, vam entendre les dimensions de l’emergència climàtica i com condicionava tot allò pel que venim treballant des de fa 27 anys. Si no fem res, com a societat global, la sequera comprometrà més encara la disponibilitat de recursos hídrics, i el dret humà a l’aigua se’n ressentirà. Si no abordem una transició energètica justa, que descarbonitzi a marxes forçades la nostra economia sense deixar ningú enrere, la pobresa energètica assetjarà a moltes famílies més. Si no imaginem i ens organitzem per tenir ciutats integradores, amb serveis de qualitat i a l’accés de tothom, els residus, la mobilitat o la manca d’accés a l’habitatge les farà inhabitables. Si no aconseguim una agricultura que aconsegueixi donar feina i aliments a les famílies camperoles de tot el món, malgrat l’augment de temperatures, tampoc les ciutats del Nord o del Sud seran la solució per a ningú.
L’emergència climàtica ens reafirma en tot allò que hem vingut fent i alhora posa data de caducitat als nostres esforços. Tenim poc més d’una dècada per canviar el cor d’un sistema profundament injust. Afortunadament, hem vist com milers de persones s’han unit a una mobilització per canviar-ho tot. Nosaltres ja hi érem, amb una altra pancarta, només esperem que vosaltres també us hi sumeu i continuem caminant juntes.
El pueblo Shipibo Konibo uno de los grupos más afectados por la COVID19 en Perú
La Amazonía, habitada por más de 420 pueblos indígenas, al menos 60 de ellos en aislamiento voluntario, es una de las regiones natural y culturalmente más diversas del mundo. Allí la propagación de COVID-19 ha crecido de manera exponencial, afectando a los pueblos que viven en esta región, muchos de ellos comunidades pequeñas en aislamiento conformadas solamente por decenas de familias. Uno de los pueblos más afectados, por número de casos, es el del pueblo Shipibo Konibo en Perú.
En vísperas del Día Internacional del Medio Ambiente, desde la ONU Derechos Humanos y la CIDH alertaron que “la COVID-19 ha puesto en grave riesgo la supervivencia y los derechos de los pueblos indígenas de la cuenca del Amazonas, portadores de un conocimiento profundo sobre uno de los ecosistemas más ricos en biodiversidad y culturas del planeta”.
Los Shipibo Konibo, grupo étnico cuya población asciende a las 14 mil habitantes, vive mayoritariamente en la selva baja del Perú, cerca de las orillas del río Ucayali, afluente del Amazonas. Sin embargo, muchos hermanos han migrado a las ciudades de Pucallpa, Lima y otras zonas urbanas, en búsqueda de mejores oportunidades. Su espiritualidad está llena de relaciones con las plantas y el río, son considerados guardianes de la selva peruana, y de uno de sus famosos enteógenos sagrados, la Ayahuasca. La vida para los shipibos se basa en la creencia que todo lo que existe es una unidad, en el hecho de que todo esté en armonía para que haya salud y paz. Con esta creencia la selva les proporciona todo lo necesario de forma sostenible, desde los materiales para la ropa, los medios de transporte como la canoa, hasta la comida a través de la caza y la pesca.
Según las cifras oficiales del Ministerio de Salud de Perú, la región amazónica de Ucayali registra 7293 personas afectadas por el coronavirus y 145 fallecidos, sin embargo, no se incluye la variable étnica en las estadísticas sobre población afectada por el COVID-19, lo cual no permite analizar el impacto diferenciado en poblaciones vulnerables, como son las comunidades indígenas.
La Federación de Comunidades Nativas de Ucayali y Afluentes (Feconau), reporta más de 500 personas estarían afectadas y, al menos, 58 habrían fallecido. La Federación de Comunidades Nativas del Distrito de Iparía (Feconadip), reporta once personas fallecidas en diez de las cuarenta comunidades bajo su jurisdicción. Muchos de ellos no figuran en los registros oficiales porque temen ir al hospital.
“Se están tratando en sus casas con plantas medicinales porque los puestos de salud están cerrados, sin medicamentos, sin personal de salud, sin máscaras, sin bioseguridad, sin nada”, afirma Ronald Suárez Maynas, Coshikox Consejo Shipibo Konibo Xetebo (Coshikox).
La situación que enfrentan los hospitales de Pucallpa y de toda la región, donde prácticamente no hay oxígeno para atender a los pacientes, ha agudizado la desconfianza de los habitantes de las comunidades indígenas.
Varios líderes indígenas en Ucayali resultaron afectados por el COVID-19. Entre ellos el propio Ronald Suárez Maynas Coshikox del Consejo Shipibo Konibo Xetebo también ha padecido la enfermedad en su casa. Lamentablemente, Ronald Suárez perdió a su madre a consecuencia del COVID-19. También la Asociación Interétnica de Desarrollo de la Selva Peruana informó que su presidente Lizardo Cauper estaba afectado por el virus.
El desplazamiento por el cobro de los beneficios que entrega el Estado ha sido uno de las causas de los contagios en las comunidades nativas, así como la entrega de alimentos por parte de los alcaldes en varios distritos y el tránsito de las embarcaciones por vía fluvial, pese a la orden de inmovilización que existía en el país.
Las comunidades shipibo konibo también están en las ciudades, en las llamadas comunidades interculturales, once de ellas establecidas en Pucallpa y una en Lima.
En la comunidad indígena de Cantagallo en Lima, las autoridades redoblaron el encierro de la comunidad, luego que el Ministerio de Salud detectara 476 enfermos en una población de alrededor de 2.000 personas. Esta comunidad, ubicada sobre un terreno de 1,9 hectáreas en el centro de Lima, está integrada por alrededor de 500 familias, entre residentes permanentes y desplazados. Hace cuatro años (2016) sufrió un incendio que arrasó con la mayoría de las casas, después de la reconstrucción, las casas están hechas de madera y techos de calamina o plástico y la mayoría albergan a más de una familia. La comunidad debe compartir cuatro caños de agua, además deben distribuirse el uso de 20 baños portátiles instalados por la Municipalidad de Lima, pues sus casas no cuentan con agua ni desagüe.
“Los pueblos indígenas de nuestro país son la última preocupación de los gobernantes, incluyendo las autoridades y sectores que tienen el mandato de dar atención específica a los pueblos indígenas”, denunció el Coshikox Consejo Shipibo Konibo Xetebo (Coshikox).
A través de una carta enviada al relator especial sobre los derechos de los pueblos indígenas de las Naciones Unidas, José Francisco Calí Tzay, el Coshikox, Ronald Suárez Maynas, detalló las consecuencias de la Covid-19 en las comunidades nativas del departamento de Ucayali.
En este contexto, el dirigente shipibo recordó que la cuarentena establecida por el gobierno peruano solo trajo “hambre y otras privaciones para la mayoría de las familias de los pueblos originarios”. “Cada día perdemos hermanas y hermanos, jóvenes y mayores, incluyendo a uno de nuestros más respetados líderes, el alcalde del distrito de Masisea, Silvio Valles Lomas, muchísimos sabios y sabias en todas nuestras comunidades han muerto y lamentablemente también mi adorada madre”, comenta en su carta.
Ronald Suárez Maynas también informa al relator que “el estado peruano, debido a su incapacidad, corrupción e indiferencia, no muestra las cifras reales de los fallecidos, además las pruebas rápidas que se practican en las comunidades no son estadísticamente significativas”.
Además, recuerda que la Covid-19 puso al descubierto “un problema estructural que ya existía antes”. Así se puede evidenciar que no existe una política específica para la salud indígena “porque ha sido siempre un tema sesgado por discriminación y estigmatización”. Ante la falta de “una política de salud integral y con enfoque intercultural para la atención a los pueblos indígenas” frente a la Covid-19, Coshikox solicitó “apoyo financiero y logístico inmediato” para enfrentar el cambio sociocultural que será más visible a largo plazo.
Para ello, han emprendido una campaña de recogida de fondos para entregar alimentos y elementos de bioseguridad a las comunidades más alejadas.
Més de 220 organitzacions i membres de la societat civil sol·liciten a Teresa Ribera i al Govern d’Espanya que abandoni el Tractat sobre la Carta de l’Energia (TCE), un acord d’inversions per al sector energètic signat el 1995 per l’Estat espanyol
- El Tractat permet als inversors denunciar els Estats i reclamar sumes astronòmiques si consideren que les seves lleis han disminuït els seus beneficis econòmics presents o futurs.
- Espanya ja ha estat condemnada a pagar 1.036 milions d’euros i els inversors reclamen més de 8.000 milions, gairebé l’equivalent al PIB de la Rioja.
- En un escenari d’emergència sanitària per la COVID-19, les mesures del Govern per a lluitar contra la pobresa energètica podrien desencadenar demandes milionàries contra Espanya per part dels inversors.
Consulta la carta i les signatures: Carta oberta per sortir del TCE.
La campanya estatal ‘No als Tractats de Comerç i Inversió’, ha lliurat una carta a la ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic en la qual demana la sortida d’Espanya del Tractat sobre la Carta de l’Energia (TCE). La carta ha estat signada per més de 220 organitzacions, sindicats i representants de la societat civil, acadèmiques i acadèmics, juristes i figures polítiques a títol individual.
La reivindicació central és que Espanya abandoni un tractat ratificat el 1994 a esquena de la ciutadania i sense debat públic. El TCE, que inicialment va néixer per garantir el subministrament energètic a Europa occidental després de la caiguda del mur de Berlín, s’ha girat en contra dels Estats signants i s’ha convertit en un colador de reclamacions milionàries. A través d’un mecanisme de solució de controvèrsies inversor-Estat (ISDS per les seves sigles en anglès), permet a les multinacionals i inversors demandar als Estats si aquestes consideren que les mesures legislatives van en contra dels seus beneficis econòmics presents o futurs.
En un escenari d’emergència sanitària i social, les últimes lleis proposades per lluitar contra el canvi climàtic o les mesures adoptades per lluitar contra la pobresa energètica -com allargar el bo social o prohibir els talls de subministraments- podrien desencadenar una onada de demandes per part de grans inversors sota el TCE. No seria la primera vegada. Bulgària i Hongria ja han patit demandes milionàries per intentar garantir preus assequibles en l’electricitat per a la ciutadania.
De fet, Espanya ja ha estat condemnada a pagar 1.036 milions d’euros (gairebé set vegades el pressupost que el Govern s’ha compromès a aportar al Fons Verd Europeu sobre el clima) i els inversors reclamen més de 8.000 milions d’euros. Els diners per pagar aquestes inversions sortiria dels pressupostos generals de l’Estat, és a dir, de les arques públiques o es computaria com a deute. Tampoc es descarta una pujada en la factura de la llum com ja va passar en el cas Castor.
Espanya: rècord de demandes
Espanya és el país que més demandes acumula sota el TCE: 47 en total, interposades per la política de retallades a les renovables entre 2011 i 2014. La paradoxa és que tots els demandants són empreses o inversors vinculats als combustibles fòssils, que van invertir sent conscients de l’escenari de crisi del país.
En altres països s’han donat situacions similars. L’empresa alemanya Uniper ha declarat que demandarà Holanda pel tancament de les centrals elèctriques de carbó en 2030, una acció que forma part de l’estratègia nacional de reducció de gasos d’efecte hivernacle.
Amb aquests precedents, el TCE podria truncar la futura Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica espanyola. És previsible imaginar un escenari en què l’Estat espanyol sigui objecte d’una onada de demandes milionàries per la posada en marxa del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), o per les seves mesures adoptades en la pandèmia de la COVID-19.
Una reforma abocada al fracàs
La petició d’abandonar el Tractat per part de la societat civil es realitza unes setmanes abans que comenci la segona ronda de negociació, entre el 7 i el 10 de juliol, per a la modernització del TCE. Un procés que, tal com han manifestat organitzacions de tota Europa, no donarà lloc a un tractat respectuós amb el clima, el medi ambient i el benestar de les persones.
Fins avui, les peces clau que fan del TCE un tractat extremadament asimètric que atempta contra la sobirania dels Estats, els pressupostos públics, i qualsevol intent per frenar l’emergència climàtica, no estan sobre la taula. L’agenda de negociació no contempla la fi de la protecció de les inversions en combustibles fòssils i energia nuclear, l’exclusió dels mecanismes de solució de controvèrsies entre inversors i Estats ISDS, o la incorporació d’objectius climàtics i ambientals vinculants.
Les organitzacions socials i ambientals signants de la carta alerten que sota el TCE les inversions relacionades amb el sector dels combustibles fòssils i energia nuclear estan altament protegides. Les multinacionals i inversors estrangers ja estan utilitzant aquest tractat per a qüestionar i obstaculitzar les mesures d’acció climàtica i transició energètica justa com: l’abandó de les fonts d’energia contaminants, l’impuls de les renovables, o la reducció del cost de la factura de la llum a les persones més vulnerables.
Situación de la COVID-19 en Mozambique
El Ministro de Salud de Mozambique, Armindo Tiago, anunció el domingo 22 de marzo de este año el primer caso de infección de coronavirus en el país, que se trata de un mozambiqueño mayor de 75 años, que regresó de un viaje al Reino Unido en el mismo mes, siendo este un caso importado. Es importante tener en cuenta que, antes de confirmar el primer caso, el Presidente de la República Filipe Nyussi anunció la interrupción de las clases para todos (escuelas y universidades), como una forma de reducir el movimiento de personas y evitar la propagación del vírus. Hasta el 31 de marzo, se habían confirmado 8 casos, algunos importados y otros de transmisión local.
El día que el país llegó a 8 casos positivos, el Presidente de la República anunció un estado de emergencia de nivel 3 para el mes de abril, por el que se anunciaron medidas restrictivas para la actividad de empresas, organizaciones y establecimientos comerciales; limitaciones en la operación del sistema de transporte, mercados, hospitales y otros lugares públicos; y el cierre de todos los establecimientos de entretenimiento con miras a reducir la circulación de las personas, como una forma de contener la propagación del virus.
Para continuar, el 29 de abril y con 76 casos confirmados, el Presidente de la República extendió el estado de emergencia por otros 30 días (del 1 al 30 de mayo). Esto está dividiendo las opiniones en la sociedad; por un lado, un grupo que está de acuerdo con el aislamiento y quiere que continúe y por otro lado, quien quiere volver a las actividades cuanto antes.
El grupo a favor, prefiere las restricciones porque le tiene miedo al virus, y está de acuerdo con el aislamiento hasta que la situación mejore; sin embargo, este grupo social tiene recursos financieros para mantenerse durante este período. Por otro lado, las personas en contra del estado de emergencia también temen al virus, pero la crisis los está golpeando en mayor medida, cada día que pasa la situación empeora y es más crítica, ya que muchos no tienen alimentos, ingresos, trabajo, medicinas, ni pueden pagar el alquiler de sus casas, por lo que prefieren enfrentar el virus para poder mantener sus hogares y no morir de hambre.
El número de casos continua creciendo y se han confirmado 107 casos positivos hasta el 13 de mayo, 94 de los cuales fueron transmitidos localmente y 13 importados. Del total de los casos, 74 fueron en la provincia de Cabo Delgado, 20 en la ciudad de Maputo, 8 en la provincia de Maputo, 4 en la provincia de Sofala y 1 en la provincia de Inhambane.
Hay que añadir, que no se ha producido ningún fallecimiento y 35 personas están completamente recuperadas. De los casos recuperados, 16 son de Cabo Delgado, 13 de la ciudad de Maputo y 6 de la provincia de Maputo.
A nivel de la provincia de Inhambane, antes de la confirmación del primer caso el 11 de mayo, así como en el resto del país, ya se habían establecido las medidas anunciadas por el gobierno, algunas de las cuales fueron la reducción del número de pasajeros en el transporte público, el cierre de establecimientos de diversión, el uso de mascarillas en lugares públicos y la desinfección de manos en transporte público, unidades de salud, establecimientos bancarios, en establecimientos comerciales y otros lugares públicos. Es importante señalar que algunos sectores siguen estas medidas escrupulosamente y otros no muy estrictamente.
En cuanto al material de protección y prevención, después de la confirmación del primer caso en el país, estos productos aumentaron sus precios y se volvieron escasos. Como una forma de lidiar con esto; el agua, el jabón y las cenizas se están utilizando para la higiene de las manos, y se están fabricando las mascarillas a nivel domiciliario, de acuerdo con las recomendaciones de las instituciones de salud.
Para reforzar la higiene de las personas, a nivel de la ciudad de Inhambane, se instalaron dos túneles de desinfección en los principales puntos de entrada de la ciudad, 1 en el puerto y otro en el barrio de Guitambatuno, para que todos los que ingresen a la ciudad puedan atravesar estos túneles y desinfectar sus ropas.
Feliç diada de Sant Jordi 2020
Des d’Enginyeria Sense Fronteres, volem celebrar aquest dia de Sant Jordi i desitjar-vos una bona diada a través d’aquesta imatge de la il·lustradora Cecé Gamarra Tantaleán
Malgrat la situació que estem vivint aquest serà un any ple de llibres i per això us volem fer arribar una llista de suggeriments de lectura que ens aproparan a les lluites en defensa de la terra i dels subministraments bàsics com l’aigua o l’energia; a la realitat del canvi climàtic; a la història salvadorenya i al feminisme. No deixem de llegir!
Deu llibres per entendre i canviar el món
Una victoria contra las multinacionales. La batalla por el agua de París / Anne Le Strat
El llibre detalla el pols a pols en la lluita per remunicipalitzar la gestió de l’aigua a la ciutat de París. Una batalla contra les grans multinacionals franceses de l’aigua: Suez i Veolia. I la nova versió traduïda al castellà afegeix un nou capítol, escrit per les portaveus d’Aigua és Vida Miriam Planas i Quim Pérez, que relata l’estat de la remunicipalització a Catalunya i l’Estat espanyol. De tots els processos de retorn a la gestió pública, el de París és dels de més impacte mediàtic i que ha generat precedents per altres experiències de remunicipalització, com a Valladolid i Terrassa. També a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on arran del conflicte judicial amb la mixta Aigües de Barcelona -encapçalada per Agbar-Suez- s’obre l’oportunitat de remunicipalitzar l’aigua a l’AMB. Si bé és cert que els processos de París i Barcelona son diferents, les estratègies de les multinacionals són semblants quan es tracta de tocar els beneficis que extreuen de la gestió d’un Dret Humà com l’aigua.
TENIM ENERGIA! Reptes per la transició cap a la sobirania energètica / Xarxa per la Sobirania Energètica (Xse)
Aquest llibre és el resultat del treball i intel·ligència col·lectiva de la Xse, de totes les persones que n’hem format part durant els darrers quatre anys i que esperem seguir enriquint en els que vindran. És una aposta per recollir els impactes d’un model obsolet i depredador dominat per l’Oligopoli però, sobretot, per recollir les veus de totes les comunitats que han trobat l’energia per oposar-s’hi i construir alternatives. Les lluites en defensa de la terra i dels subministraments bàsics, els moviments de garantia dels nostres drets, ens han deixat clar que tenim energia. Tenim energia per impulsar un altre model energètic que respecti els límits del planeta. Tenim energia per decidir localment com volem abastir-nos d’energia, en col·lectiu, sense excloure ningú. Tenim energia per posar-la al servei de les nostres necessitats, de forma compartida i solidària amb d’altres pobles veïns. Tenim energia per garantir-nos la vida.
Cultura y Ciencia de plantas medicinales de las Jalcas de Cajamarca / Fidel Torres Guevara, Laura Lucio
La jalca de Cajamarca, ecosistema altoandino situat en la serra nord del Perú, és un espai estratègic per al desenvolupament humà sostenible, ja que constitueix un dels territoris de major concentració de plantes medicinals i de persones que atresoren coneixements sobre el seu ús i aplicació. Aquest llibre pretén posar en valor els coneixements tradicionals de les comunitats pageses altoandinas de Cajamarca sobre l’ús i aprofitament de la biodiversitat nativa, a través d’un diàleg de sabers entre aquest coneixement ancestral i el coneixement científic. S’ha fet un treball de camp en el qual, els experts i expertes locals de les plantes medicinals de les Comunitats de Cushunga, Chetilla i Celendín han compartit els seus coneixements etnobotànics sobre la jalca cajamarquina amb els experts de l’Acadèmia, amb l’objectiu d’homologar els diferents sabers locals sobre els usos de les plantes altoandinas i sustentar científicament el coneixement de les propietats medicinals d’aquestes.
Canvi climàtic / Yayo Herrero, María González y Berta Páramo
Perquè comprenem bé què és el canvi climàtic?, com s’ha produït?, sabem com afecta als boscos, a l’aigua o als animals?, com ens afecta les persones? I, sobretot, sabem què podem fer per a afrontar el problema?. Aquest és un dels llibres que contesta aquestes preguntes. A més està orientat per tots els públics, tant infantil i juvenil com adults. Exposa la realitat del canvi climàtic que s’està produint en el nostre planeta, les seves causes i conseqüències, tant en l’entorn natural i social, i les alternatives i possibles solucions i actuacions urgents que la humanitat ha d’afrontar per a reduir-lo, almenys en tot allò que sigui a la nostra mà-
La Chelita, El Salvador 1992 / Ruma Barbero y Charo Borreguero
“¿Cuántas miles de páginas harían falta para contar lo que ha vivido el pueblo salvadoreño? ¿Cuántas versiones habría de su historia?” Es pregunta al pròleg d’aquesta novel·la gràfica Lucía Iriarte, o altrament coneguda com La Chaparra, pamplonesa qui va passar 17 anys al país centreamericà en un inici exercint com a metge de campanya durant la Guerra Civil. Aquest còmic basat en fets reals ens fa un repàs de la història salvadorenya, posant incís entre els anys 1979 – 1992 durant la Guerra Civil. Ho fa a través d’una activista pels drets humans, qui és protagonista i narradora, Charo Borreguero, la Chelita. La missió de la Chelita a El Salvador no és pas superflua: s’encarrega de dur a terme la investigació per La Comisión para la Verdad en El Salvador, tot disfressant-se de turista durant tres mesos d’estada el 1992, en acabar la guerra. La Comissió, coordinada per la Chaparra i constituïda per les Nacions Unides, s’encarrega de fer un compendi de les violacions als drets humans a través de la recopilació de testimonis vius del conflicte bèl·lic. Mitjançant la perspectiva de la Chelita, el lector es pot sentir identificat amb el xoc de realitat d’una jove dins d’una societat trencada que sobreviu als traumes i les injustícies de manera exemplar.
Las migraciones climáticas ante el ordenamiento jurídico internacional / Beatriz Felipe Pérez
Els impactes del canvi climàtic, com les sequeres, les inundacions, el desglaç i l’elevació del nivell de la mar, en combinació amb altres factors, com la pobresa i les desigualtats, obliguen moltes persones a migrar. En l’actualitat, ja hi ha casos al voltant de tot el planeta, des dels petits Estats insulars del Pacífic, fins a Alaska, passant pel Corredor Sec Centreamericà, els grans deltes a Àsia, i el Sahel a Àfrica. A pesar que han transcorregut més de quaranta anys des que es comencés a alçar la veu sobre aquest fenomen, diversos debats continuen oberts, sobretot els relacionats amb la denominació, les xifres i la protecció jurídica d’aquestes persones. Avui dia la situació jurídica dels qui es traslladen (especialment a nivell internacional) en el context del canvi climàtic roman indeterminada. A la llum de l’anterior, l’objectiu de l’obra és contribuir en el reconeixement i la protecció efectiva de les i els migrants climàtics, visibilitzant les situacions d’aquelles persones amb major grau de vulnerabilitat. Per a això, es realitza un estudi detallat de les migracions climàtiques a l’efecte de valorar el grau d’aplicabilitat i d’adaptació dels diferents marcs jurídicos en l’àmbit del Dret internacional, especialment dels drets humans, les migracions (migracions laborals, refugi, desplaçament intern i apatridía) i el canvi climàtic, juntament amb les propostes i desenvolupaments normatius i polítics més recents en la matèria. Tot l’anterior es realitza des d’una visió crítica i des de la perspectiva de la justícia climàtica.
El Calibán y la Bruja / Silvia Federici
NIKETCHE, una historia de poligamia / Paulina Chiziane
Una autora brillant que escriu sobre les tradicions de Moçambic; la radiografia territorial del país; els ritus d’iniciació, la màgia, els remeiers i les vides de les dones en funció del costum… I la poligàmia. Des del punt de vista de la dona, de les dones. També parla d’unió, de sororidad en uns altres temps i contextos, de resiliència. A més, de la mà dels seus protagonistes ens parla de sexe, d’erotisme i de feminitat (començant pel Niketche del títol, una dansa d’iniciació sexual femenina que es practica a les regions de Zambezia i Nanpula, en el nord del país, (entre l’ètnia macua), i que serveix per a la reafirmació de les joves). Ens acosta també als costums del sud, on les dones són molt més liberals i les relacions entre sexes més iguals. I ens parlar dels negocis que les dones són capaces de portar endavant, i de la guerra i de la influència de la religió… En fi, un ampli retrat del que és Moçambic avui que deixa cert sabor amarg, però que és imprescindible conèixer.
Recopilación de buenas prácticas norte-amazónicas en la gestión comunitaria del agua / Jacqueline Quezada, Lizeth Hinojosa, Albert Pérez i Mercè Fargas
A l’Equador, com en molts països llatinoamericans, els pagesos i pageses van ser privats del lliure accés a l’aigua durant dècades. Amb el pas del temps i amb l’embranzida de polítiques neoliberals al llarg del continent, l’aigua va passar de mans de grans latifundistes a les mans de grans empresaris i transnacionals, sent les organitzacions indígenes, socials i pageses els qui van sofrir la inequidad de l’accés a l’aigua. La lluita d’aquestes organitzacions per la democratització de l’accés a l’aigua al llarg del territori llatinoamericà passava, inevitablement, per afermar la gestió comunitària d’aquest bé natural, limitant la ingerència i intromissió del sector privat sota qualsevol modalitat. En la Amazonía equatoriana, on la cobertura dels serveis d’aigua es troba per sota de la mitjana nacional, la qualitat de l’aigua podria millorar-se i, a més, els impactes del canvi climàtic es comencen a notar, les organitzacions comunitàries intenten arribar a sectors on les institucions públiques no tenen presència i el dret humà a l’aigua no està garantit. Aquestes organitzacions aposten des de fa dècades per un model de gestió comunitària de l’aigua, dins de les seves possibilitats, amb un enfocament inclusiu i integral. En aquest context, el present llibre, editat per Enginyeria Sense Fronteres, descriu 10 casos de bones pràctiques de gestió comunitària de l’aigua, concretament a les províncies equatorianes de Orellana i Sucumbíos. Bones pràctiques que no es limiten a aconseguir que l’aigua arribi a les llars, sinó que inclouen accions comunitàries enfocades a una gestió integral i inclusiva.
Auka y sus amigas protegen las fuentes de agua
Auka, una petita granota, junt la seva amiga Amana, una nena, emprenen un viatge sorprenent en endinsar-se a un atuell màgic. Durant l’aventura les dues amigues veuen com els animals de la selva estan sofrint escassetat d’aigua en bon estat per al seu dia a dia i inicien una sèrie d’accions per a recuperar i conservar l’aigua. Però… Per què es va deteriorar la qualitat de l’aigua? Què està afectant la quantitat d’aigua? Es pot viure sense aigua? Quin camí i aventures els ofereix poder recuperar l’aigua? Què poden fer per a conservar l’aigua? Aquestes són algunes de les reflexions que planteja aquest conte infantil que pretén aproximar d’una forma senzilla el canvi climàtic i els seus efectes sobre la naturalesa.
COMUNICAT: Enginyeria Sense Fronteres davant l’emergència sanitària del coronavirus.
Des d’Enginyeria Sense Fronteres volem comunicar que, davant de la situació d’excepcionalitat i seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries, hem decidit anul·lar totes les nostres activitats públiques de les properes setmanes i implementar el teletreball per totes les alliberades, tant a Catalunya com a terreny.
És una responsabilitat individual i col·lectiva prendre totes les mesures que puguin alentir la propagació del virus i protegir així tant la capacitat del sistema sanitari com els col·lectius més vulnerables. Volem aprofitar per fer arribar el nostre agraïment a les professionals dels serveis de salut, així com a tota la resta de treballadores que seguiran fent possible amb les seves tasques el sosteniment de la vida.
Durant aquestes setmanes ens podreu contactar a través del correu electrònic i us anirem informant de la previsió d’activitats futures d’acord amb l’evolució de la situació i les recomanacions de les autoritats sanitàries.
La Asociación Catalana de Ingeniería Sin Fronteras suspendemos temporalmente las actividades de cara al público en Ecuador
Ante el clima de conflicto y excepcionalidad democrática que atraviesa en las últimas horas Ecuador, tras el anuncio presidencial de 6 medidas económicas y 13 propuestas de reformas económicas y laborales, nos vemos obligados a paralizar temporalmente nuestras actividades.
Las 6 medidas, que cuentan con la complicidad y respaldo internacional del Fondo Monetario Internacional (FMI), son:
- La liberalización del diesel, la gasolina extra y la gasolina ecopaís;
- El aumento de beneficiarios y monto del Bono de Desarrollo Humano;
- La reducción de aranceles de determinada maquinaria, equipos y materias primas;
- La eliminación de aranceles a la importación de productos tecnológicos de consumo;
- El aumento de capital para créditos hipotecarios;
- La renovación de contratos ocasionales del sector público con una disminución del 20% en la remuneración.
Además, se promueven 13 propuestas de reforma relacionadas con remuneraciones, días de vacaciones o modalidades contractuales, entre otras, que pueden incidir en los derechos laborales de los trabajadores y trabajadoras.
Como respuesta a este anuncio, movimientos sociales y gremios de todo el país, liderados por los transportistas, se manifiestan desde la noche del 02 de octubre en rechazo a estas medidas y propuestas, organizándose en una paralización nacional del transporte desde el 03 de octubre a las 00:00 horas. Protestas que con el paso de las horas están sumando cada vez más organizaciones.
En lo que respecta al Gobierno de la República, el mismo día 02 de octubre, en horas de la noche, suspendió las clases en centros educativos y centros de desarrollo infantil de todo el país, alegando precautelar la seguridad de menores y estudiantes. El día 03 de octubre, en horas de la tarde, promulgó el Decreto 884 mediante el cual declara el estado de excepción, suspendiendo la libertad de asociación y reunión, limitando el derecho a la libertad de tránsito, disponiendo las requisiciones que haya lugar y situando los recursos necesarios para atender la situación de excepción, por un periodo de 60 días desde la declaratoria. De esta forma, el control y la seguridad nacional han quedado en manos de las fuerzas armadas del país.
En este contexto, desde la Asociación Catalana de Ingeniería Sin Fronteras, teniendo en cuenta que nuestro equipo y las acciones que desplegamos en terreno no cuentan con el respaldo necesario para ser desarrolladas de manera óptima, suspendemos temporalmente las actividades de cara al público en Ecuador. Adicionalmente, hacemos un llamado al respeto por los derechos civiles y políticos del pueblo ecuatoriano y en particular por el derecho de protesta y resistencia.
