Nou episodi del podcast ‘Fins l’última gota’: La privatització de l’aigua a Xile
Nou episodi de #FinsUltimaGota, el nou Podcast d’ESF on parlem de temes que afecten el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament. En anteriors capítols vam explicar l’impacte ambiental i sobre les comunitats afrodescendents de la privatització de l’aigua a Cartagena de Indias, Colòmbia i el cas de El Saltillo, a Mèxic, on Agbar hi té participació i vam tractar els abusos i irregularitats que experts i activistes posen sobre la taula després de 20 anys de privatització de l’aigua. En el tercer episodi ens seguim mantenint al continent americà, aquest cop a Xile.
Quines lleis porten a Xile a ser un dels països més desiguals del món i amb un nivell de privatització de serveis bàsics, com l’aigua, tan elevat? Per què la construcció de la central hidroelèctrica d’Alto Maipo amb la participació d’Aguas Andinas, la filial d’Aigües de Barcelona, pot portar a una crisi climàtica i una sequera sense precedents al país? Què vol dir gestionar l’aigua de manera comunitària, com ho fan a la conca del riu Petorca?
Responem a aquestes i més preguntes al tercer episodi de “Fins l’última gota”, el podcast sobre el dret global a l’aigua d’ESF conduït per Víctor Yustres, on conversem amb la Daniela Cid Escobar, geòloga i membre de l’Assemblea Chile Despertó a Barcelona, el Martí Kubesch, d’Enginyeria Sense Fronteres i membre de la Plataforma de Acuerdos Público Comunitarios de Las Américas i la Katharine Moya, activista pel dret a l’aigua i membre de la Unión de Agua Potable Rural de la cuenca del Río Petorca.
Mecanismes per salvaguardar els drets humans davant l’acció de grans empreses: de la diligència deguda al centre català d’empresa i drets humans
En aquesta nota podreu trobar una relatoria de l’acte del 21 d’abril, organitzat per ESF i el grup d’Empresa i Drets Humans de lafede.cat
Què és la llei de diligència deguda? És una eina útil per a combatre la vulneració de drets humans per part de les empreses? En quin punt està la seva tramitació a l’Estat espanyol i a Europa? Quines diferències i similituds té amb el Centre Català d’Empresa i drets humans? Aquestes són algunes de les qüestions que es van abordar a la primera taula de debat de la jornada “El Centre català d’empresa i drets humans, una eina pionera per a posar fi a les vulneracions de les transnacionals” amb els experts en la matèria, Adoración Guamán –jurista, politòloga i professora de dret del treball a la Universitat de València – i Luis Rodríguez-Piñero – jurista, politòleg i treballa a l’oficina de l’Alt comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans–, que es va celebrar el passat dijous 21 d’abril a Barcelona, i que va comptar amb dues taules més que es poden recuperar al canal de Youtube de Lafede.cat.
La legislació en matèria de drets humans i empreses no és nova, ja que des del 2011 existeixen els Principis Rectors sobre les Empreses i els Drets Humans de les Nacions Unides, també coneguts com els Principis de Ruggie, que es basen en tres pilars fonamentals: el deure de l’estat de protegir els drets humans, la responsabilitat de les empreses a respectar-los, i l’accés a mecanismes de reparació per part de les víctimes. Actualment, en el marc europeu i espanyol, s’està debatent sobre una nova legislació en matèria d’empreses i drets humans. És el que s’anomena Diligencia Deguda, un concepte que prové bàsicament del món empresarial i que fa referència a l’anàlisi de riscos financers amb l’objectiu d’identificar, prevenir i mitigar, comunicar i reparar els riscos. Aquest concepte s’ha traspassat a l’àmbit dels drets humans per tal de garantir el compliment dels drets humans per part de les empreses, especialment amb activitat transnacional. És per això, segons Luís Rodríguez-Piñero, que per la gent que treballa amb drets humans és un concepte que queda llunyà, però que precisament busca un llenguatge. L’expert, a més, deixa clar que el respecte als drets humans en el marc de la diligència deguda no és una obligació de les empreses, sinó una responsabilitat, i això, diu, farà que “mai n’estiguem 100% contents”.
Els perills de la diligència deguda
Segons Adoración Guamán, el problema, és que els drets humans tenen un altre barem de mesura que dista del món financer i, per tant, el perill de la diligència deguda és que quedi en paper pullat, en un “check list” sobre el paper, però que a la pràctica no sigui real. L’experta apunta que el principal repte per al control de les vulneracions de drets humans de la transnacionals és la traçabilitat de la cadena de producció: “un bon mecanisme de diligència deguda seria aquell que obligués a les empreses a prendre el control de tot el procés de producció, és a dir, ja que no podem obligar-les a no descentralitzar, obliguem-les a fer-ho fins a on puguin controlar el procés”. Per altra banda, segons ella, cal que la llei aprofundeixi en el pilar rector tres dels principis de Ruggie, el d’accés a la justícia: “si no mostrem que les empreses poden ser condemnades per males praxis, no servirà de res”.
A nivell europeu, el procés va començar el 2020, quan el Parlament europeu va tramitar una proposta de directiva que segons Guamán “no està malament”, però és la Comissió Europea qui després fa la proposta que actualment s’està treballant, i de la qual hi ha un borrador, “que no protegeix els drets humans, sinó que vol assegurar que les empreses no tinguin traves al mercat interior. De fet, les úniques obligades a vetllar pels drets humans són les molt, molt grans, les altres tenen moltes vies d’escapament”, assegura l’experta. Rodríguez-Piñero reforça aquesta idea: “pot arribar a ser un mecanisme proforma si no ve acompanyat de mecanismes robustos per gestionar els impactes negatius de les empreses, fins i tot tenint la millor llei de diligència deguda i molts bona voluntat”.
En aquesta llei, també és important definir l’àmbit d’actuació. És un dels debats permanents: s’ha de parlar d’empresa transnacional o d’empresa amb activitat transnacional? Com es defineix la mida d’una empresa? Com comptabilitzen el nombre de treballadors? Aquests són aspectes que estan en un debat encara no resolt. Tanmateix, des de la societat civil tenim molt clar que l’actual proposta de diligència deguda no respon a l’àmplia demanda de regular l’acció de les empreses sobre els drets humans, posant aquests últims per sobre dels interessos i proteccions mercantils. No obstant això, en el procés de transposició de la directiva els estats membres i les associacions tenen l’oportunitat de crear lleis nacionals més garantistes amb els drets humans, donant peu a la participació de la societat civil, a l’accés a la justícia a les víctimes de vulneracions i a concretar sancions civils en cas de vulneracions contrastades a l’exterior i conseqüències en termes de contractació pública.
La llei de diligència deguda espanyola en marxa
França és l’únic país europeu que compta amb una llei de diligència deguda (segons els experts, de les més avançades), i altres com Alemanya, Holanda o Noruega hi estan treballant. Pel que fa a nivell espanyol, s’està elaborant una llei estatal que inclou la diligencia deguda: és la Llei d’empresa, drets humans i diligència deguda que depèn del Ministeri de Drets Socials i que lidera la Secretaria d’Estat de l’Agenda 2030, tot i que després s’haurà de pactar amb els altres ministeris.
S’ha creat un grup d’experts per a treballar-la i una comissió de redacció que ja ha elaborat l’últim borrador. La llei amb la qual s’està treballant, inclou la contractació pública o l’accés a la justícia , però no contempla la responsabilitat de les empreses en tercers països tot i que intenta obligar a identificar i publicar la cadena de traçabilitat, responsabilitzar l’empresa a nivell civil per disminuir la impunitat, crear un Centre regular amb capacitat sancionadora i d’investigació i comptar amb la participació activa dels agents socials.
El problema principal, però, rau en que l’empresa està exempta de qualsevol tipus de responsabilitat en cas de tenir un pla de diligència deguda. És a dir que el simple fet de tenir publicat a la web un document que expliqui el pla de deguda diligència ja és suficient per esborrar tota responsabilitat de l’empresa, malgrat no l’hagi fet realitat i hagi causat vulneracions de drets humans i ambientals.
La diligència deguda i el Centre Català
Pel que fa a Catalunya, paral·lelament al debat de la llei espanyola, s’està tramitant la llei per a la creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans que va rebre la llum verda del Parlament el passat mes de febrer i que ara depèn de la comissió d’exteriors. Segons els dos experts participants de la taula de debat, el Centre és una molt bona notícia i un exemple a seguir per altres iniciatives similars. Segons Luís Rodríguez-Piñero, “pot ser un referent de la responsabilitat compartida dels actors estatals amb relació al respecte als drets humans per part de les empreses” i creu que hauria de servir per a fomentar una cultura empresarial catalana responsable. Per Guamán, “només que s’estigui parlant del centre i que tingui tant suport parlamentari ja és un triomf”. Segons ella, però, la comparació amb la diligència deguda és complexa perquè són mecanismes diferents i caldrà veure com encaixen les dues iniciatives a nivell d’àmbit d’aplicació i de competències.
A diferència de la diligència deguda, el Centre Català és un centre avaluador ex post, és a dir, avaluador de les vulneracions de drets humans i ambientals de les empreses que es relacionen amb l’administració catalana i actuen a l’exterior. El Centre tindrà competències en investigació i tindrà la capacitat de rebre queixes de comunitats i entitats afectades. Amb una bona llei de diligència deguda (o una bona llei de regulació de l’acció de les empreses sobre els drets humans a l’exterior) el Centre Català seria l’espai per avaluar aquells casos on hi ha hagut vulneració, i determinar les sancions i les conseqüències de l’acte.
Una de les potencialitats del Centre és la capacitat que té d’apoderament ciutadà, en tant que la seva composició vol incloure organitzacions de la societat civil i vol rebre queixes i propostes de la societat civil. Aquest aspecte és clau quan parlem de normes que volen controlar l’acció de les empreses transnacionals, perquè com bé sabem les normes només son eficaces quan hi ha un grup de persones al darrere que vetlla pel seu compliment.
L’acte del 21 d’abril ha demostrat, de nou, l’ampli suport social i polític que té la proposta de llei catalana pel Centre Català d’Empresa i Drets Humans. Si bé és cert que la proposta és millorable en termes de sancions (la capacitat sancionadora actual només és administrativa) i en termes de conseqüències en matèria de contractació pública en casos de confirmació de les vulneracions de drets humans i ambientals, aquesta compta amb l’adhesió de la majoria del teixit social i cooperativista de Catalunya. A la segona taula rodona de l’acte del 21 d’abril va quedar pal·lesa la voluntat d’impuls del centre per part dels sindicats CCOO Catalunya, UGT Catalunya i la Intersindical CSC, així com organitzacions del món empresarial i municipal com l’Associació d’Economia Social de Catalunya (AESCAT) i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD).
Amb tot, però, tant el Centre Català com les lleis de diligència deguda són possibles solucions a les vulneracions de drets humans per part de les empreses transnacionals, però com diu Guamán, el problema rau en el sistema: la impunitat de les empreses i la indefensió de les víctimes. Està doncs, en la genètica del sistema de producció mundial i dels grans beneficis la vulneració dels drets humans. Actualment, les empreses tenen drets reconeguts que no tenen les víctimes i segons Guamán, no hi ha marc jurídic per controlar-ho perquè precisament la descentralització de la producció busca escapar de les normatives estatals i del poder sindical. Per tant, tant ella com Rodríguez-Piñero coincideixen en que és important teixir xarxes entre les organitzacions socials del nord-sud globals per a lluitar contra la impunitat empresarial.
Nou episodi del podcast ‘Fins l’última gota’: Les aigües tèrboles d’Agbar a Mèxic
Un any més des d’Enginyeria Sense Fronteres us volem desitjar una bona diada de Sant Jordi, aquest cop ho volem fer a través d’aquesta imatge de la il·lustradora Ivonne Navarro Varas, que darrerament ha il·lustrat el llibre que hem treballat conjuntament amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica “I es va fer la llum” sobre pobresa energètica en la infància.
Sant Jordi és una data per compartir i gaudir i cada cop més anem recuperant-la en tota la seva normalitat. Aquest any també us hem preparat aquestes recomanacions literàries de les persones que formem part d’ESF. Lectures que segur ens empenyeran a canviar la nostra mirada sobre el món i com ens hi relacionem i generar d’aquesta manera una energia transformadora per a continuar garantint els nostres drets més essencials.
Bona lectura!
1) O Caçador de Elefantes Invisíveis – Mia Couto
L’estil és sobri i precís, els temes són varis i diversos, el lloc des del qual l’autor veu el món i el retrata en aquest llibre és tan ampli que tot cap en ell. Entre la història del pobre ancià, o millor dit, d’un pobre ancià que rep a una infermera a la seva casa en el servei de detecció de Covid 19, i, cap al final del llibre, la conversa de les estàtues que baixen dels seus pedestals, baixen i no són derrocades, per a parlar dels mals i malentesos d’aquest món, entre l’una i l’altra d’aquestes històries el lector es troba amb personatges i escenes que no abandonaran aviat la seva memòria. Mia Couto torna a un gènere literari que ha practicat amb reconegut mestratge des de la seva primera obra en prosa, la col·lecció Vozes Anoitecidas, de 1987.
2) Col·lapse – Jared Diamond
Jared Diamond es pregunta com unes societats que han desaparegut sense deixar empremta de la seva evolució han aconseguit una pròspera civilització material i cultural. A través dels seus amplis coneixements en sociologia, economia, lingüística, biologia o antropologia, Diamond tracta d’explicar la desaparició de societats del passat i es pregunta si podem aprendre la lliçó i evitar desastres semblants en el futur.
El punt de partida és una rigorosa recerca dels casos de cultures que no han perdurat: històries tràgiques com la dels maies, la de l’Illa de Pasqua o la dels indis anasazi a Amèrica del Nord; històries menys terribles com la d’Islàndia o del Japó, cultures que han sabut reaccionar amb èxit a desafiaments ambientals; històries també de vencedors i vençuts, com el cas de la República Dominicana i d’Haití, dos pobles que malgrat compartir el mateix medi ambient han evolucionat de maneres molt diferents, i finalment històries encara obertes com les de la Xina o Austràlia, que estan buscant solucions innovadores als seus desafiaments ecològics i socials.
Quina lliçó podem aprendre del passat? Està el nostre futur en perill? Les respostes que ofereix aquest llibre no són catastròfiques, però al mateix temps ens adverteixen de la urgència de prendre decisions com més aviat millor si volem continuar admirant les ruïnes d’altres pobles que ens han precedit.
3) La virtut a la muntanya. Vindicació d’un alpinisme lent, il·lustrat i anticapitalista – Pablo Batalla Cueto
En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit humanista, les tropes utilitàries aconsegueixen els seus últims objectius militars. Margaret Thatcher guanya batalles després de morta i cada vegada succeeix menys, com volia Montaigne, que sigui el gaudir, i no el posseir, la qual cosa ens fa feliços. Tot ho malbarata aquesta apoteosi, i també s’està apoderant de la pràctica de l’alpinisme. En l’actualitat, ocorre per exemple que al mateix temps que els clubs de muntanya minven en afiliació, veuen incrementar-se dramàticament la mitjana d’edat dels seus membres i desesperen per atreure saba jove que garanteixi la seva supervivència, aquests mateixos joves abarroten maratons de muntanya que, amb freqüència, reben diversos milers de sol·licituds per a tot just unes desenes o centenars de places. Els runners s’han anat ensenyorint dels camins i dels grans espais naturals: de competir es tracta aquests dies; de no deixar de fer-ho en cap moment; de fins i tot l’oci convertir en negoci.
És contra aquest thatcherisme alpinista que s’alça aquest assaig i en defensa d’un muntanyisme lent, perquè en el deixant del manifest Slow mountain de Juanjo Garbizu, fa seva la convicció que gens bo s’ha aconseguit mai a correcuita, que només en el camp semàntic de la paciència s’aconsegueix la excelsitud humanística i que la velocitat arruïna i idiotitza. Il·lustrat també, perquè no ho és aquest alpinisme precipitat que buscant l’apagament dels sentits renúncia a l’aprenentatge que a través d’ells s’obté; que no busca conèixer, sinó que el coneguin; que no s’atreveix a saber, perquè no s’atreveix a detenir-se ni a renunciar als llorers equívocs de l’èxit esportiu. I anticapitalista a més, perquè només tal pot ser l’exercici total, sincer, d’aquests principis que col·lideixen inconscientment amb els què animen i sostenen la tirania del capital.
4) Primavera silenciosa – Rachel Carson
Primavera silenciosa (1962), de la biòloga marina i zoòloga estatunidenca Rachel Louise Carson (1907-1964), és un llibre que cal conèixer ja que aborda un dels problemes més greus que va produir el segle XX: la contaminació que sofreix la Terra. Utilitzant un llenguatge transparent, el rigor propi de la millor anàlisi científica i exemples esfereidors, Carson va denunciar els efectes nocius que per a la naturalesa tenia l’ocupació massiva de productes químics com els pesticides, el DDT en particular. Es tracta, per consegüent, d’un llibre de ciència que va més enllà de l’univers científic per a endinsar-se en el turbulent món de “el social”. La seva transcendència va ser tal que avui és considerat un dels principals responsables de l’aparició dels moviments ecologistes a favor de la conservació de la naturalesa. De fet, Primavera silenciosa va aconseguir el que pocs textos científics aconsegueixen: il·luminar els nostres coneixements de processos que tenen lloc en la naturalesa i despertar l’interès de la societat tant per la ciència que és necessària per a comprendre el que succeeix en el nostre planeta, com per la situació present i futura de la vida que existeix en ell.
5) Germanet: Miñán – Ibrahima Baldi
Aquesta història arrenca així: «Estic a Europa però jo no volia venir a Europa». Ibrahima Baldi va néixer a Guinea, però es va veure forçat a abandonar la seva casa per a anar a buscar al seu germà petit. No va sortir per a perseguir un somni. Va abandonar la seva llar per a trobar a la persona que més volia.
Una mirada ingènua, castigada, arrebatadorament poètica i, en definitiva, única. La de qui ha sofert tot i, no obstant això, té el poder de convertir-lo en una cosa útil. En una cosa bella.
6) Els trossos de fusta de Déu – Ousmane Sembène
El 10 d’octubre de 1947, els 20.000 ferroviaris de la línia Dakar (el Senegal) – Bamako (Mali) es van declarar en vaga. Un duríssim enfrontament, gresol de diferents i variades lluites -anticolonial, obrera, feminista…- que durarà cinc mesos i que marcarà un punt d’inflexió en les relacions entre la població i l’administració colonial. I que, sobretot, representarà una terrible experiència per als vaguistes i les seves famílies. Podrà imposar-se la solidaritat a la repressió i la fam, a la dissensió, la traïció i els dubtes? A través de les magistrals pàgines d’aquesta novel·la, l’Àfrica revolucionària ens deixa sentir el seu crit rebel, brodades per Sembène amb l’agilitat d’un director de cinema, descrivint cada escena amb mesura, amb justesa de to, amb traços ferms, sense odi. Desbordant en cada pàgina, en cada situació mostrada, un profund humanisme revolucionari.
7) Brúixoles sobre Àfrica – Africaye
El propòsit de Brúixoles sobre Àfrica. Mirades per a desaprendre la regió subsahariana és donar a conèixer una part de la diversa realitat africana, aprofundint així en els temes que Africaye aborda des de la seva creació en 2015. El llibre es compon d’aportacions que analitzen, des d’una mirada crítica i amb caràcter divulgatiu, la complexa realitat de la regió subsahariana. Dirigida a un públic general, s’estructura en sis parts diferenciades: un examen crític de la construcció simbòlica i material d’Àfrica dins del sistema internacional; una mostra dels nous reversos de la colonització, la descolonització i els feminismes africans; dues parts anàlogues que mostren les polítiques contra la regió (la Françafrique, balanç sobre el deute, relacions amb la Xina) i des de la regió (democràcies, activisme feminista, acolliment de refugiats, mitjans de comunicació i moviments socials); debats sobre violència política armada, la seva resolució i la construcció de la pau; i la revisió crítica d’algunes de les polítiques que afecten la població africana i afrodescendient de la diàspora a Espanya.
8) Fusta d’eucaliptus cremada, d’Enattu Domingo
Fusta d’eucaliptus cremada ens capbussa en les vivències inoblidables d’una nena de set anys a l’Etiòpia rural de principis dels anys 2000 abans de ser adoptada per una família catalana. Ja d’adulta, se segueix preguntant el perquè de les condicions de vida de la població etíop rural de la qual ella va formar part de petita -,especialment les de les dones-, a la vegada que analitza com es viu amb més d’una identitat i què significa perdre i recuperar la llengua de la infància. La riquesa del testimoni de l’autora pot ajudar a deconstruir les visions paternalistes i eurocentristes que encara imperen arreu, acostant el lector al nomadisme de l’autora i fent-lo viatjar amb ella a través dels diferents nivells de narració intercalats. Fusta d’eucaliptus cremada és un d’aquells textos que es llegeixen d’una glopada, necessari i imprescindible per entendre el nostre món.
Estrena: ESF, el Podcast per la defensa dels drets bàsics
Setmana de l’aigua: Amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua 2022
Avui comença el Fòrum Alternatiu Mundial de l’Aigua de Dakar #FAME2022
‘Riscos i impactes de la mercantilització i la financiarització de l’aigua sobre els drets humans a l’aigua potable i al Sanejament’
Presentació de l’Informe exposat a la Asamblea general de la ONU per Pedro Arrojo Agudo, Relator Especial sobre el Dret Humà a l’aigua i al Sanejament de l’ONU.
Dimarts 15 de març, 18:00h
Auditori Calàbria 66 (Barcelona)
inscripcions
‘La mercantilització dels drets d’aigua genera una progressiva apropiació privada de l’aigua en gestionar-la com si fos dels que només han rebut el dret d’ús, debilitant les regles i prioritats establertes als sistemes de concessió (el marc legal per a l’assignació de llicències de l’aigua). Aquesta evolució posa en perill el gaudi dels drets humans, especialment els qui viuen en la pobresa, així com la sostenibilitat dels ecosistemes aquàtics.
Els riscos creixents d’escassetat d’aigua a causa del canvi climàtic amenacen tots els usos de l’aigua, però especialment els relacionats amb els drets humans a l’aigua potable i el sanejament dels més pobres. En aquest context, la mercantilització de l’aigua i fins i tot l’especulació es presenten com a maneres de gestionar millor l’escassetat d’aigua. Tanmateix, el cert és que aquests enfocaments de gestió augmenta la vulnerabilitat dels més pobres i empitjora la insostenibilitat dels ecosistemes hídrics, els dos factors clau de l’agreujament de la crisi mundial de l’aigua’.
El Relator Especial sobre el Dret Humà a l’aigua i al sanejament de l’ONU advoca per la necessitat de contrarestar la mercantilització de l’aigua i promoure la gestió integrada de les diferents fonts, funcions i usos de l’aigua, des d’una perspectiva ecosistèmica i un enfoc basat en els drets humans. Un tema que afecta especialment a Catalunya, on el 80% de l’abastament de l’aigua es troba en mans de la gestió privada, i on patim de primera mà els impactes i riscos d’aquesta mercantilització.
Programa de l’acte:
- Presentació de l’Informe exposat a la Asamblea general de la ONU ‘Riscs i impactes de la mercantilització i la financiarització en els drets humans a l’aigua potable i al sanejament’. Pedro Arrojo Agudo, Relator Especial sobre el Dret Humà a l’aigua i al sanejament de l’ONU.
- Pilar Castillejos. Reflexions des dels municipis i operadors públics a càrrec de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública.
- Laia Forné. Propostes des del Moviment de l’Aigua. Motius per als Observatoris Ciutadans de l’Aigua a càrrec d’Aigua és Vida i Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica.
- Precs, preguntes i cloenda.
Pobresa energètica: perspectives ecofeministes des del Nord i Sud global
La pobresa energètica és un problema que afecta a tots els països del món, encara que de manera diferenciada, i amb majors impactes al Sud que al Nord global. Existeixen diversos factors que empenyen les famílies i persones cap a una situació de vulnerabilitat energètica, però la pobresa energètica és un problema estructural vinculat primordialment a un model energètic que resulta depredador de la vida humana i natural.
El present estudi té per objectiu analitzar, a través d’una mirada ecofeminista, el fenomen de la pobresa energètica al Nord i Sud global com una qüestió d’injustícia energètica que té el seu origen en l’actual model de desenvolupament, i particularment, energètic. L’anàlisi ecofeminista és necessari, ja que permet examinar aspectes que d’una altra manera poden ser invisibilitzats o infravalorats com, per exemple, les relacions entre el gènere, el medi ambient i el model energètic; les necessitats, desitjos i visions de cada gènere dins de la transició energètica; les implicacions de gènere en l’accés i ús dels serveis energètics; el paper i l’impacte en la naturalesa de les intervencions energètiques de caràcter extractives, entre altres. Aquesta mirada, a més, contribueix a replantejar els debats de solucions reduccionistes a avaluacions d’accions i responsabilitats entorn de la pobresa energètica. Així mateix, aquesta mirada permet criticar el model actual econòmic, social i energètic per identificar on sorgeix el conflicte entre la vida i el capital, com es produeixen les desigualtats i proposar solucions per a erradicar-les. Des d’una perspectiva global, aquesta és rellevant perquè visualitza aspectes comuns d’opressió, per a després identificar i comprendre a un nivell més específic o en realitats concretes quines són les lluites i les reivindicacions del moviment contra la pobresa energètica.
Per a aquesta anàlisi, comencem amb la conceptualització de la pobresa energètica al Nord i Sud global, és a dir, com és entesa, mesura i resolta. S’analitzen conceptes claus com el de vulnerabilitat, resiliència i capacitats en l’àmbit de l’energia, tots ells elements necessaris per a canviar algunes de les principals narratives en l’àmbit de la pobresa energètica. En el segon apartat, es pretén establir la relació entre el model de consum, d’extracció, de producció d’energia i les conseqüències i impactes en els territoris i en els cossos, visibilitzant qui està, d’una banda, al capdavant de l’explotació i, de l’altra, al capdavant de les lluites i resistències. Finalment, en el tercer apartat s’indentifiquen algunes de les contribucions del sud global al canvi d’enfocament en els assumptes energètics que proposa la societat civil a escala mundial, a través de la narrativa dels drets humans.
Descarrega l’estudi aquí (en castellà).
