Situación de la COVID-19 en Mozambique
El Ministro de Salud de Mozambique, Armindo Tiago, anunció el domingo 22 de marzo de este año el primer caso de infección de coronavirus en el país, que se trata de un mozambiqueño mayor de 75 años, que regresó de un viaje al Reino Unido en el mismo mes, siendo este un caso importado. Es importante tener en cuenta que, antes de confirmar el primer caso, el Presidente de la República Filipe Nyussi anunció la interrupción de las clases para todos (escuelas y universidades), como una forma de reducir el movimiento de personas y evitar la propagación del vírus. Hasta el 31 de marzo, se habían confirmado 8 casos, algunos importados y otros de transmisión local.
El día que el país llegó a 8 casos positivos, el Presidente de la República anunció un estado de emergencia de nivel 3 para el mes de abril, por el que se anunciaron medidas restrictivas para la actividad de empresas, organizaciones y establecimientos comerciales; limitaciones en la operación del sistema de transporte, mercados, hospitales y otros lugares públicos; y el cierre de todos los establecimientos de entretenimiento con miras a reducir la circulación de las personas, como una forma de contener la propagación del virus.
Para continuar, el 29 de abril y con 76 casos confirmados, el Presidente de la República extendió el estado de emergencia por otros 30 días (del 1 al 30 de mayo). Esto está dividiendo las opiniones en la sociedad; por un lado, un grupo que está de acuerdo con el aislamiento y quiere que continúe y por otro lado, quien quiere volver a las actividades cuanto antes.
El grupo a favor, prefiere las restricciones porque le tiene miedo al virus, y está de acuerdo con el aislamiento hasta que la situación mejore; sin embargo, este grupo social tiene recursos financieros para mantenerse durante este período. Por otro lado, las personas en contra del estado de emergencia también temen al virus, pero la crisis los está golpeando en mayor medida, cada día que pasa la situación empeora y es más crítica, ya que muchos no tienen alimentos, ingresos, trabajo, medicinas, ni pueden pagar el alquiler de sus casas, por lo que prefieren enfrentar el virus para poder mantener sus hogares y no morir de hambre.
El número de casos continua creciendo y se han confirmado 107 casos positivos hasta el 13 de mayo, 94 de los cuales fueron transmitidos localmente y 13 importados. Del total de los casos, 74 fueron en la provincia de Cabo Delgado, 20 en la ciudad de Maputo, 8 en la provincia de Maputo, 4 en la provincia de Sofala y 1 en la provincia de Inhambane.
Hay que añadir, que no se ha producido ningún fallecimiento y 35 personas están completamente recuperadas. De los casos recuperados, 16 son de Cabo Delgado, 13 de la ciudad de Maputo y 6 de la provincia de Maputo.
A nivel de la provincia de Inhambane, antes de la confirmación del primer caso el 11 de mayo, así como en el resto del país, ya se habían establecido las medidas anunciadas por el gobierno, algunas de las cuales fueron la reducción del número de pasajeros en el transporte público, el cierre de establecimientos de diversión, el uso de mascarillas en lugares públicos y la desinfección de manos en transporte público, unidades de salud, establecimientos bancarios, en establecimientos comerciales y otros lugares públicos. Es importante señalar que algunos sectores siguen estas medidas escrupulosamente y otros no muy estrictamente.
En cuanto al material de protección y prevención, después de la confirmación del primer caso en el país, estos productos aumentaron sus precios y se volvieron escasos. Como una forma de lidiar con esto; el agua, el jabón y las cenizas se están utilizando para la higiene de las manos, y se están fabricando las mascarillas a nivel domiciliario, de acuerdo con las recomendaciones de las instituciones de salud.
Para reforzar la higiene de las personas, a nivel de la ciudad de Inhambane, se instalaron dos túneles de desinfección en los principales puntos de entrada de la ciudad, 1 en el puerto y otro en el barrio de Guitambatuno, para que todos los que ingresen a la ciudad puedan atravesar estos túneles y desinfectar sus ropas.
1r Seminari sobre l’Estrategia de Gènere al Sector Agrari (EGSA) a Inhambane, Moçambic
Durant els dies 27 i 28 de Juny de 2018, es va celebrar a Inhambane el 1r Seminari sobre l’Estratègia de Gènere al Sector Agrari (EGSA). Hi van participar al voltant de 120 persones entre representants de les institucions del govern a escala provincial i de districte, de la UNAC i altres organitzacions de la societat civil així com ONGD’s nacionals i estrangeres. Els objectius d’aquestes jornades van ser:
- Contribuir a disseminar l’EGSA i dotar d’enfocament de gènere en la implementació d’estratègies a les institucions del govern de la Província d’Inhambane i la UNAC.
- Identificar les necessitats específiques de cada districte en termes formatius i de coneixement de l’enfocament de gènere en les autoritats locals i reforçar les capacitats d’aquests i l’UNAC en l’aplicació de l’enfocament de gènere en totes les seves intervencions.
La importància de realitzar aquest seminari resideix en augmentar les capacitats dels representants de les institucions del govern pel que fa a adoptar l’enfocament de gènere per traduir-lo al seu treball cap a les comunitats, contribuint a disminuir les desigualtats de gènere i defendre els drets de les dones.
La importància dels sistemes d’informació geogràfica (GIS) en el programa d’aigua de Moçambic
El color de la terra, el color del cel, una brisa que no cessa que t’ acompanya, un cant de benvinguda de les dones de la comunitat, ens abracen amb els seus sons en xitsua, sons d’ aigua futura de la futura font d’ aigua de la comunitat…
La província d’ Inhambane es troba a la regió sud de Moçambic. La seva capital, Inhambane, es localitza a uns 480km de Maputo, la capital del país. La província està formada per 14 districtes dels quals Funhalouro és un dels que presenta una cobertura d’aigua més baixa. Les institucions responsables de millorar la cobertura d’aigua i sanejament (Departament d’Aigua i Sanejament de la Direcció Provincial d’Obres Públiques d’ Inhambane i l’Institut Nacional de Gestió de Catàstrofes) treballen a tota la província, però la limitació de recursos fa que la seva activitat sigui més reduïda en determinades zones, com és el cas dels Districtes de Funhalouro, Mabote i Panda.
Va ser a Funhalouro on en el 2009 ESF i la seva contrapart, la UNAC, van iniciar la seva feina conjunta treballant en el sector aigua i sanejament (aigua per ús de boca i productiu), millorant les pràctiques agrícoles i reforçant les associacions locals de camperols amb el suport i implicació dels governs locals, una coordinació necessària, en el multinomi d’ actors amb que treballem per legitimar cadascuna de les passes necessàries fins tenir una font d’ aigua operativa.
És necessari treballar amb tants actors?
Si, Per tal de saber on perforar un pou, és vital treballar conjuntament, en primer terme, amb la comunitat que és qui millor coneix el seu territori i els punts on podem trobar aigua. La preparació de la logística a terreny és molt important i cal coordinar-se de manera prèvia amb la UNAC, SDPI, Direcció d’ Obres Públiques i organitzacions que treballen a la zona, alhora de determinar quina és la millor metodologia de recollir la informació que ens interessa de les fonts i com fer-ho.
Calen molts recursos i tecnologia per saber on perforar?
Per saber on perforar, és cert que són molt important les informació que et brinden els estudis geofísics de la zona, però sovint no són accessibles o no es disposa d’ informació de la zona a perforar, per la qual cosa, i amb una importància superior més sovint del que creiem, la informació rellevant s’ obté de la comunitat, l’ ajuda d’un GPS i la informació que brinden les anàlisis físico-químiques de les mostres d’ aigua per assegurar-ne que és aigua de boca segura.
Gràcies al GPS cedit per AL-Top, en el Programa d’aigua, sanejament i enfortiment institucional de la UNAC al Districte de Funhalouro. hem pogut aixecar la informació de 22 comunitats de les Localitats de Tome i Cupo.
L’ aixecament dels punts que es recullen amb el GPS, permet recollir la informació de la localització dels llocs que només coneix la comunitat que ens acompanya a identificar les localitzacions, aquests punts seran després els punts potencials on es fan les perforacions dels pous. En cada visita a la comunitat es recullen les dades del punt GPS i s’ aprofita per recavar altra informació valuosa de la comunitat, que pot ser molt rellevant per les autoritats i els mapeigs hídrics de la província.
I per a què pot servir aquesta informació?
Tota aquesta informació recollida, té el potencial que pot ser fàcilment digitalitzada a través del Sistema d’ Informació Geogràfica (SIG), i permet recollir la informació en una base de dades creuades (punts aigua, població comunitat, nombre de famílies, mitjans de vida, tipus de cultiu, nivell de producció hortícoles i de llavors tradicionals, usos de l’ aigua). Es permet crear una informació personalitzada per a cada comunitat de projecte.
D’ acord, és fàcil aixecar la informació…
Si però hi ha complicacions en la gestió posterior d’ aquestes dades, quan volem que sigui l’ administració se n’ empoderi del seu ús. Admetem que hem de treballar en la línea per a què informació arribi a ser útil. de res no serveix monitoritzar unes dades si després el personal tècnic d’ infraestructures Direcção Provincial de Obras Públicas, Habitação e Recursos Hídricos. (DPOPHRH) no disposa de les capacitats ni dels mitjans com per donar seguiment i actualitzar les dades aixecades, i fer-ne seguiment de les diferents comunitats. Amb aquestes dades i una vegada creades les capacitats adequades als técnics i técniques de las institucions competentes, l’ administració podria arribar a fer-ne ús des d’un punt de vista de planificació estratègica amb visió de territori, optimitzant què i quantes noves perforacions caldria prioritzar i planificar els recursos necessaris per dur-les a terme, tenint en compte dimensions del Dret Humà a l’ Aigua i al Sanejament com per exemple, la seva accessibilitat, que determina que cal tenir un punt d’ aigua com a molt a 250 metres de la llar).
Monitoreig, impacte i sostenibilitat futura
Els canvis i millores en la qualitat de vida de la comunitat, no es fan en un dia, ni en dos, però la feina necessàriament si que ha de ser diària, i comptar amb una contrapart amb forta implantació en el territori, com la UNAC, ens permet seguir vinculades amb les comunitats amb les que hem treballat, continuar amb l’ acompanyament dels comitès d’ aigua formats, en el pagament de les taxes, en el manteniment de la bomba, i font, en la construcció de noves latrines i seguint de primera mà, com homes i dones participen i s’ apoderen en aquests processos comunitaris.
Les dones i les nenes són les poblacions més vulnerabilitzades en el Dret Humà a l’ Aigua i al Sanejament. són el col·lectiu que més distàncies han de recórrer cada dia, per poder anar a buscar aigua a les fonts i són el col·lectiu més sensible a l’ impacte d’ uns intervenció.
A través de l’ eina del SIG, és possible creuar dades disgregades per sexe, vincular la informació d’ una comunitat a grups de dones i homes vinculats a la gestió del comitè d’ aigua, del grup de sanejament. En aquest sentit, es poden vincular les dades de nombre de noves latrines construïdes i arribar a creuar com van lligades al canvi de costums hidrosanitàries a la disminució de malalties diarreiques. Se’ns planteja un nou repte, prendre consciència que el nostre SIG també ens pot ajudar a mesurar els impactes de les nostres accions en gènere i ajudar-nos a treballar en projectes més sostenibles.
Amb els anys d’ experiència conjunta, tant la UNAC com ESF hem après que, quan treballem, de manera general no podem separar els termes d’ aigua, sanejament i gènere de la comunitat. En particular, hem après que els nostres aprenentatges en gènere són necessaris si el nostre compromís és el de treballar per fer una cooperació més crítica, més transformadora i justa.
Durant aquest mes de febrer hem començat a treballar juntament amb la nostra contrapart ORAM (Organização Rural para Ajuda Mútua) el nou projecte en l’àrea de les indústries extractives a Moçambic.
En aquesta primera fase realitzarem un seminari per a les comunitats afectades en l’àrea dels Recursos Extractius amb la finalitat d’empoderar i enfortir les comunitats. Però, primer de tot, per poder realitzar aquest seminari necessitem conèixer el nostre punt de partida: quin és el coneixement de les comunitats en l’àrea de la indústria extractiva?, quins desafiaments tenen?, quines dificultats?
És per això que hem visitat les comunitats Mabelane, Vuka i Mabelane, totes tres de la província de Inhambane (Moçambic), per tal de realitzar un aixecament de dades amb la comunitat i les respectives liderances comunitàries (líder i òrgans de liderança) amb la finalitat de conèixer la realitat, les seves prioritats i necessitats desafiaments formatius en l’àrea dels recursos extractius.
A Macovane ens van rebre unes 200 persones!
A Jangamo també vam parlar dels somnis de la comunitat: de l’accés a la feina, energia i transport digne així com dels somnis relacionats amb la salut, un hospital.
Aquest projecte tot just comença, esperem anar-vos informant dels avenços ben aviat!
